Sempre és bo que la gent ens assentem al voltant d’una taula, i ens posem a filosofar o a buscar camins per recórrer, de forma comuna, per tal d’intentar sortir del pou on ens hem enfonsat, com a societat. Però cal això, en aquest moment? I més quan la iniciativa surt del propi poder municipal? Amb tots els respectes per les persones que han accedit , de bona fe, i amb tota la voluntat del món a “jugar” a aquest nou joc, de l’Àgora.
Maniobra de distracció? Ingenuïtat provocada? Estratègia calculada? No ho sé! El que sí crec, és el que ens cal en aquest moment, i que passa per no inventar res, que ja està inventat, a no ser que l’objectiu de la iniciativa sigui, establir les bases reals per construir una nova societat! Però crec que no van per aquí els trets!
Pot-ser el que l“ingenu” sóc jo! Podria ser! Però, de totes maneres, em faig algunes preguntes que m’agradaria fossin respostes:
1. En una societat on les desigualtats socials creixen i es converteixen en amargues xifres com aquestes: de cada 4 persones, una és pobre; el 21% viu per sota del portal de la pobresa; la pobresa infantil s’acosta al 30%; 3 milions de persones sobreviuen amb menys de 300 euros al mes; 2,7 milions de persones aturades que no cobren cap prestació; el 57,7 % dels joves estan a l’atur; la precarietat laboral i miserable està ben instal·lada al sistema; 216 actes d’execució hipotecaria al dia (19.567 al 2013), un cada 15 minuts; prop de 20 suïcidis de persones que no podien pagar, reconeguts el 2012; una llei de la dependència esquinçada greument; tots els drets socials retallats i vulnerats (educació, sanitat, assistència social…). Quina xifra hem d’esperar més?
2. Davant d’aquest escenari de barbàrie capitalista, on cada dia apareixen escenes com aquestes: cues de fam, austeritat salvatge per una majoria davant d’uns privilegis per una minoria, una impunitat real de polítics corruptes, de banquers responsables de la massacre financera i autors de veritables crims econòmics contra la humanitat, la pràctica obscena de la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues, un Estat i uns governs que salven bancs cobdiciosos (amb 137.000 milions) i condemnen als treballadors i treballadores, imatges de depredadors saquejant els serveis públics per després poder privatitzar-los (Sanitat, Aena, Renfe…), un deute il·legítim, monstruós, que ens condemna al nou esclavisme del segle XXI… cal alguna escena més per indignar-nos el suficient?
3. És que la Declaració dels Drets Humans de 1945, i els successius textos de totes les mides, i continguts apareguts des d’aleshores i aprovats i esbombats (quan interessa) per governs i Estats (DESC, Drets dels infants, Drets de la Ciutadania, Constitucions, estatuts, etc… No són suficients raons per tenir clar el què cal fer?
Davant l’emergència d’una crisi multidimensional, no només econòmica, política i social, sinó una crisi que afecta tots els àmbits de la vida, hem de fer una Àgora? O hem de generar una situació de ruptura per a co-crear la Revolució Integral, o sigui passar a l’acció! RECUPERAR LA DIGNITAT DAVANT DE LA BARBARIE! Per, després tranquil·lament, poder construir una àgora, i tant! Però això sí! Des de baix! Mai des de dalt, és molt més segura!
Joan Tamayo Sala
Membre de l’Observatori Drets Socials de Terrassa
Advocat, Comissió Defensa dels DD HH, del Col·legi Advocats
Deixa un comentari