Curiosa manera la d’aquest país d’abordar els conflictes internacionals. No sé jo si a hores d’ara no se’ns començarà a veure el llautó i si fora de les nostres fronteres, no serà ja costum fer comentaris del tipus: “els d’allà sempre molt soroll per no res” referint-se a nosaltres; que, d’altra banda, no deixa de ser res més del que fem nosaltres amb els altres veïns.
La matinada de divendres passat es van formar llargues cues a la Fira de Barcelona perquè els refugiats ucraïnesos intentessin regularitzar la seva situació. Però va resultar que al pavelló 7 de Montjuïc encara no es podia fer cap gestió; només, la Creu Roja, atenia les urgències com ara donar allotjament als que no en tenen. La resta havia de demanar cita prèvia a un telèfon que no era operatiu, a més a més, fins a l’endemà.
Una vegada més. Una vegada més es planifica una resposta que compta, ja amb la seva gènesi, amb el cost de menystenir una primera acollida planificada, efectiva. Ens omplim la boca, anunciem a bombo y platillo, ja tenim el titular: “obre a Barcelona el punt d’acollida d’ucraïnesos”, però… som incapaços de coordinar una resposta competent, ordenada. Hores de cua per no res, per topar amb un trampantojo. Al davant de la cua no hi havia res més que un anunci buit amb què tranquil·litzar una societat àvida de complaure’s sense embrutar les mans; i al darrere, el desencís i el cansament. O potser ha estat una maniobra premeditada de benvinguda?: “Benvinguts, us presento la burocràcia administrativa, un dels nostres béns de control del descontrol més preuats”.
Curiosa manera de relacionar-nos amb els veïns, sí. Com amb els que en algun moment van ser considerats com la província 53, abans d’abandonar-los. Ara resulta que després de defensar un referèndum d’autodeterminació del Sàhara occidental -primerament i coincidint amb la postura internacional-, i passar després a una sortida negociada amb les parts, que recolzava també l’ONU, ara resulta que la “nostra” postura és la de la defensa del pla autonomista defensat pel Marroc. El que comporta, d’altra banda, incomodar al “nostre” principal exportador de gas, Algèria. Algèria que no reconeix cap competència del Marroc en el territori, i que és el principal partidari del Frente Polisario, moviment per l’alliberament nacional del poble sahraui, que busca la seva independència.
El que em sorprèn és el moment, que no sé jo si és el millor per fer maniobres que ningú no entén; i no sé, tampoc, si és que en l’estratègia internacional no serà que cal anar fent una alternança d’acontentaments ara a uns ara als altres. Tampoc sé jo si caldrà encendre la calefacció l’any vinent si ni de baix ni de dalt, a hores d’ara semblaria arribarà cap subministrament; ni si en el cas que arribés, si es podrà pagar.
Zygmunt Bauman diu que avui la nostra única certesa és la incertesa. Que estem dins d’aquesta “modernitat liquida” en què tot és inestable… treball, amor, política, amistat; que els vincles humans són provisionals i que l’únic llarg termini és un mateix.
En una entrevista que llegia fa poc, el filòsof inventor del concepte de “modernitat líquida”, deia que tractem el món com si fos un contenidor ple de joguines amb què jugar a voluntat. Quan ens avorrim d’ells, els llencem i substituïm per alguna cosa nova, i així passa amb les joguines inanimades i amb les animades.
Igual es tracta d’això.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari