Mentre escolto la veu rutinària del presentador, la pantalla mostra les imatges del lloc del sinistre: una escala grisa i rònega d’un pis gris i vell, tan vell, com la dona que ha mort asfixiada pel foc de les flames. El fet m’indigna per sobre de les meves possibilitats, recordant aquella frase maleïda que, dia sí, dia també, en plena crisi econòmica, ens refregaven pels morros els nostres polítics i els defensors de la sacrosanta economia neoliberal quan ens acusaven d’estirar més el braç que la màniga.
La dona ha mort víctima del fum d’unes flames que, com paparres, s’han arrapat al seu matalàs, tal com ella deu haver fet un munt de vegades per no sentir el fred de la matinada. I la claror d’una espelma, una miserable espelma que il·luminava la seva cambra, s’ha conxorxat amb l’atzar per acabar amb el seu patiment de cada dia. I tot això, només per saciar les aus rapinyaires de les companyies elèctriques, els nous voltors afamats del segle vint-i-ú que es nodreixen de la carronya i de les misèries de les persones més desvalgudes.
Tenia 81 anys, i feia dos mesos que li havien tallat la llum. Ha mort per l’avarícia dels que mai en tenen prou. Per la cobdícia d’aquells que necessiten satisfer els seus estómacs posseïts pels paràsits, per les tènies que els corrouen per dins. Era una dona vella que vivia sola, només acompanyada per la seva pròpia solitud. Sense llum, amenaçada per un possible desnonament, i amb l’ajut dels serveis socials per poder fer front a la factura de l’aigua.
I jo em pregunto: Què deuria pensar ella mentre el foc de la espelma s’ensenyoria d’aquelles quatre parets? Mentre les flames embogien, potser es preguntava quin havia estat el seu pecat? En què s’havia equivocat? Què havia fet malament?
Em fixo en la imatge d’un mòbil en forma d’ocell que penja d’una paret del pis. Només és un tros de fusta pintat, però s’ha convertit en el testimoni mut que ens interpel·la i ens recorda que allà, fins fa ben poc, encara hi havia vida. Una vida silenciosa i oculta, una vida gairebé invisible que s’amagava rere la llum d’una espelma. Però vida, al cap i a la fi.
L’ocell ha tingut millor sort. Ell no ha sucumbit a les flames. La dona, si. El somni dolç i profund de l’asfixia se l’ha endut. Potser, quan els bombers han arribat se l’han trobat amb un somriure als llavis. Qui ho sap.
El que segur que sabem és que només era una dona. Una dona sola, una dona vella i, per acabar-ho d’adobar, una dona pobre.
Això, sí que ho sabem, i no ho hauríem d’oblidar mai.
Dolors Frigola
Deixa un comentari