Esclaus blancs i negres a mitjan el XIX a Nova Orleans
Què és el liberalisme? Diuen les enciclopèdies que és un pensament que té com a objectiu l’assoliment de la llibertat per a l’individu. Doncs si aquesta és la resposta correcta, com és possible que hi hagi persones que el critiquin? És que aquestes persones són partidàries de les dictadures o és que el liberalisme té un costat fosc que cal conèixer?
Algunes raons crítiques les podeu trobar al llibre Contrahistoria del liberalismo (El Viejo Topo, 2007) de Domenico Losurdo, per exemple. Des de les primeres pàgines, aquest professor de filosofia italià és implacable; revela les idees concretes i les pràctiques quotidianes de destacats liberals —amb algunes excepcions, com la d’Adam Smith— que als segles XVIII i XIX, al Regne Unit i a les seves colònies, fan compatible la defensa de les llibertats civils dels pobles, les minories i l’individu amb una defensa aferrissada de l’esclavitud dels negres, una esclavitud hereditària que alguns polítics proposaven ampliar als blancs pobres, tot i que, tal com documenta l’historiador Howard Zinn a la seva obra de lectura imprescindible La otra historia de los Estados Unidos (Hiru, 1999), al segle XVII de fet ja existia la categoria social dels criats contractats, que eren blancs “comprats i venuts com els esclaus” durant els set anys que durava el contracte de treball amb què pagaven el passatge del vaixell que els portava des del Regne Unit a les colònies americanes.
És veritat que els liberals lluiten contra un cert tipus d’esclavitud… Al segle XVII, John Locke, el pare ideològic del liberalisme fa una crítica ferotge de l’esclavitud política que significava la monarquia absoluta, però això no li impedeix redactar un article de la constitució de Carolina que diu així: “Tot home lliure de Carolina ha de tenir poder i autoritat absoluta sobre els seus esclaus negres”. Una defensa de l’esclavitud laboral ben coherent, ja que prové d’un home que “és accionista de la Royal African Company”, una empresa dedicada al tràfic d’esclaus.
Cal parlar del tracte que van dispensar els liberals de les colònies britàniques als nadius? És ben conegut: extermini o confinament en terres estèrils. Ja al segle XVII la facció liberal puritana emigrada a les colònies americanes comença la seva aniquilació després d’equiparar-los “als cananeus i amalecites”, ètnies predestinades segons la Bíblia a l’extermini, i com ells nòmades i ocupants “de les terres que Déu ha concedit expressament als fills de l’home”.
No és estrany, doncs, que liberals d’aquesta mena titllessin de dèspota Abraham Lincoln, president dels EUA, tal com els neoliberals d’ara han qualificat de dictadors Chávez i altres governants llatinoamericans escollits democràticament. Per als liberals dels estats del Sud, la defensa dels drets de les persones que consideraven infrahumanes —negres, nadius i blancs pobres— era una agressió intolerable contra la llibertat de comerç i empresa d’aquells que es consideraven únics integrants de la humanitat: la nova aristocràcia dels grans posseïdors de plantacions… i les classes mitjanes —petits agricultors, comerciants i artesans—, necessàries per mantenir el seu poder i les seves riqueses .
Més enllà de les aparences, doncs, aquests són els objectius reals del liberalisme: llibertat i riquesa per a una minoria, llibertat tutelada per a les classes mitjanes i opressió i pobresa per a les classes populars.
Què és el liberalisme? Podem dir ara que és un pensament que defensa la llibertat i la democràcia “per als amos i senyors”? Si és així, a la resta de la societat no ens queda cap altra opció que combatre’l sense treva.
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari