Fa 2500 anys, Hipòcrates de Cos, a qui alguns anomenen «el pare de la medicina», va exposar que l’alimentació té una influència decisiva en la salut: «Que el teu aliment sigui el teu remei i que el teu remei sigui el teu aliment».
Això ho sap qualsevol persona del nostre temps, i a més disposa de prou informació per conèixer quines són les pautes dietètiques més apropiades per assolir un estat de salut adequat … i quines són les que condueixen a un estat de malestar físic i mental.
Hi ha aliments poc saludables (si no és que es prenen en molt petites quantitats) i hi ha un cert consens sobre quins són: el sucre refinat, la sal de taula, els greixos animals… El sucre es considera el més nociu i el seu consum es relaciona amb l’augment de risc de càries, malalties cardiovasculars, descalcificació, diabetis, obesitat, càncer de pàncrees, hiperactivitat i alzheimer, i no es pot dir que el nutrient que aporta suposi un contrapès positiu suficient davant l’enorme quantitat dels seus efectes negatius.
En les últimes dècades, la freqüència amb què apareixen en els mitjans de comunicació informacions sobre els perills del sucre, a més de la generalització de les normatives sobre l’etiquetatge dels aliments i la informació que ha de contenir, no poden haver deixat indiferents els fabricants de llaminadures. Havien de contraatacar abans que en els envasos de menjar escombraries apareguin missatges com «Les autoritats sanitàries adverteixen que menjar sucre refinat perjudica seriosament la salut», acompanyats d’imatges d’homes obesos, malaltissos i desdentats.
Una de les seves armes, gens nova, és la publicitat enganyosa, sens dubte sempre molt eficaç a l’hora de condicionar el consumidor, especialment l’infantil, però hi ha altres recursos més insidiosos. Un exemple? Aquí en teniu un. El 2011 un equip d’investigació format per professors de la Louisiana State University i del Baylor College of Medicine va arribar a la conclusió que els nens que mengen regularment caramels tendeixen a pesar menys que els nens que no ho fan… en un estudi assessorat per un ex-alt directiu de Kellog’s i cofinançat per l’Associació Nacional de Confiters dels EUA.
Em direu: «El sucre aprima? A qui volen confondre? Com s’ho pot creure ningú això? És absurd». Sí, és tan absurd com absurda era la defensa pública de la innocuïtat del tabac que, fins deu fer uns vint anys, realitzaven alguns metges —sense que els caigués la cara de vergonya— i que alguns fumadors esgrimien com a excusa per no lluitar contra la seva addicció.
Després d’advertir la reiteració d’aquest tipus de complicitats entre empreses i investigadors, un no perd la confiança en el mètode científic, però en els científics… sí, en els científics, sí que un l’ha mig perdut. Com discernir quan afirmen alguna cosa amb fonament i quan ho fan per diners?
Així que quan fa poc un centenar de premis Nobel van signar una carta en defensa dels aliments transgènics i contra Greenpeace, titllant-la implícitament d’organització que comet crims contra la humanitat, el primer que em va passar pel cap va ser: «Quants d’aquests deuen estar en deute amb Monsanto o amb alguna altra empresa productora de llavors transgèniques?».
Malpensat? Potser, però… dues vegades la justícia dels EUA ha condemnat científics corruptes que van falsificar els resultats de les proves realitzades en laboratoris d’investigació per estudiar els efectes del glifosat, un perillós herbicida fabricat per Monsanto que no actua sobre els vegetals transgènics que ells mateixos comercialitzen, precisament perquè els han modificat perquè no els afecti.
En el tema dels transgènics i dels herbicides que els complementen —com en tot el que es refereixi a aliments o fàrmacs—, s’hauria d’actuar amb moltíssima precaució. No es poden admetre decisions irresponsables o precipitades que puguin posar en perill la salut de centenars de milions de persones.
Una irresponsabilitat com la que durant els anys 50 i 60 es va produir en comercialitzar un fàrmac anomenat talidomida sense estar suficientment testat. Coneixeu o recordeu la tragèdia que va provocar la talidomida? Era un sedant especialment concebut per al benestar de les dones embarassades que va provocar que a tot el món naixessin milers de nadons amb malformacions gravíssimes i irreversibles, i que els milers de mares que van confiar en la multinacional farmacèutica Grünenthal GmbH hagin conviscut des de llavors amb un sentiment de culpa del qual només les podrà alliberar la mort.
Claus Knapp, un dels dos pediatres que van investigar i van denunciar a Alemanya l’efecte nociu del fàrmac, recordava no fa gaire com va reaccionar Grünenthal GmbH: «Van fer congressos, reunions, van trucar a la premsa perquè ens desqualifiquessin». Als Estats Units va ser la farmacòloga Frances Oldham Kelsey qui des del seu càrrec a la Food and Drug Administration va lluitar contra la distribució del medicament i va exigir més estudis malgrat l’argument de Grünenthal GmbH que el seu ús havia estat aprovat pels governs de més de quaranta països europeus i africans. Afortunadament, sempre hi ha persones que es mantenen fidels al seu compromís ètic.
Per cert, parlant d’ètica, ¿a què esperen aquest centenar de premis Nobel per signar una carta qualificant de criminal l’actitud de Monsanto quan va assegurar que el glisofat que comercialitzen com a herbicida és biodegradable i innocu per als animals domèstics i els nens quan en realitat no és biodegradable i segons l’OMS és probablement cancerigen?
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari