Opino que nosaltres, com a ciutadans, morirem en soledat, i creient-nos que som civilitzats. Això sí, mentrestant, ens pensem que vivim amb plena llibertat. Jo crec que és una llibertat provisional i hipotecada.
Aquí a Europa, encara fruïm d’un grau de benestar col·lectiu, un benestar aquest que es va reduint de forma accelerada. És un territori desgastat i decadent, la qual cosa em fa sentir i pensar que sóc gran, endreçat, respectuós i per tot plegat bastant acollonit. És a dir, expressat com a metàfora: que aquí et poden fotre com a qualsevol altre lloc del món, però ho faran amb guants de làtex i altres mesures profilàctiques.
Ens poden destruir per l’efecte d’un míssil, per l’efecte catastròfic de la nostra voracitat extractiva i consumista sense aturador (capitalisme), o per un bitxo (versus COVID-19), però tot serà tan higiènic que no tindrem cap motiu, raó, o temps per queixar-nos-en.
Un altre inconvenient nostre, és que en altres llocs del món, que nosaltres diem subdesenvolupat, es lluita per quelcom tan bàsic, digne i evident com és la vida, i per l’arrelament d’aquesta vida a la mare terra. Nosaltres aquí no lluitem per això, com a molt, tot just aixequem veus tremoloses per reivindicar el nostre estatus, com ara per la democràcia, la piscina i el col·legi dels nens.
Emili Diaz
Deixa un comentari