Primer de tot dir el següent: Molts sentim nostra l’Espanya republicana. En segons quins espais i cercles de desobediència civil se n’ha parlat molt a Catalunya, els darrers temps, sobretot abans del procés independentista, durant el mateix procés i també ara després del Procés. Com diu una cançó de Txarango: “Aquí no hem vingut a fer volar banderes”.
Els últims anys a Catalunya hem viscut un procés de politització col·lectiu molt fort, però la seva traducció ha estat nul·la, i això és desesperant. I no em refereixo només al procés independentista, també ha passat amb altres moviments socials com la lluita pels drets dels refugiats.
De tot això hem de parlar amb aquesta reflexió que vull fer. Jo em vull referir a quin i per què estic o estem molt posicionats en la desobediència civil i la resistència?, i perquè del significat d’aquest tema?
Hi ha molts debats que esmenten els exilis, tant els passats com els presents, des de les companyes que intenten entrar a Europa, fins als republicans catalans i espanyols que van haver de fugir després de la mal anomenada “Guerra Civil”, que alguns diem que va ser un cop d’estat contra un govern democràticament escollit i legitimat per la voluntat de la majoria del poble (i no una guerra civil), cop d’estat aquest, fet per unes elits de sediciosos, formats pels cercles més conservadors i tradicionalistes de la carcúndia, com són: l’Església catòlica, l’estament econòmic i financer, l’oligarquia agrària i industrial, i la major part de l’estament militar i els cossos i forces de seguretat de l’estat). Reacció aquesta que va sembrar el terror i la mort arreu de l’estat espanyol.
Per aquesta raó, ens sentim molt a prop d’aquella Espanya republicana, una Espanya que sentim nostra, tant de bo visquéssim al país de Federico Garcia Lorca i Antonio Machado, i molts altres ciutadans espanyols que varen lluitar, exiliar-se o morir, i no als de la cuneta i de la brossa política que hem de suportar, amb els partits actuals anomenats democràtics i que són el resultat del règim imposat i instaurat en el transcurs de “la transició”, que alguns dèiem, ja aleshores, transició de sotmetiment (1976-1979), com a model de democràcia representativa.
Amb aquesta idea volem traslladar el missatge, quan diem que no ens sentim completament abraçats pel moviment sobiranista que s’ha viscut i se segueix vivint en una part important de la població, que es viu a Catalunya. És evident que veiem aquest procés com una oportunitat, i que també ens reconeixem en una sèrie de veus, però hi ha tot de coses que no ens agraden.
Alguns som als antípodes de la part identitària del procés. Veiem necessari explicar quines són les coses en les quals no encaixem, i com hem de gestionar les contradiccions de ser, en certa manera referencials, dins aquest moviment independentista.
Per exemple: No ens sentim gens identificats amb la part identitària, ens fa sentir molt incòmodes des de sempre. Jo mateix em sento molt a disgust i molest amb tot el que impliqui generalitzar amb Espanya o els espanyols. Per a mi és pur racisme i els que ho fan de forma simplificada i trivial només recollint un relat construït des de posicions classistes, o són uns inconscients, i per tant els hi demanaria una reflexió personal més profunda, o són deliberadament mala gent, com ideòlegs d’un independentisme de classe!, per tant, amb els uns i els altres no em sento identificat. Clarament, no tenim res a veure amb algunes de les persones que han intentat liderar aquest procés.
Al final, si tota aquesta lluita no ens ha de servir per fer una revolució i canviar moltes coses, de què ens servirà? Doncs com deia, de contradiccions en tenim moltes!!, i exemples que justifiquen aquestes contradiccions ara mateix em venen a la memòria actes viscuts durant els dies posteriors a l’1 d’octubre, en concentracions diverses que vaig assistir de crits i càntics de “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”… , soc i som als antípodes d’aquestes expressions.
I perquè no dir-ho, alguns ens imaginem ser fills de l’ideari zapatista, d’un model possible de comunisme heterodox llibertari, sense diferència de classes, que tracta la terra com a mare i com una oportunitat de creació comunitària, de llibertat…. Però aquí, molt sovint, quan diem “Visca la terra” ho diem en una clau nacional, amb component identitari de vincle romàntic que a molts de nosaltres no ens encaixa i ens provoca contradicció.
Agafant la metàfora també d’una cançó de Txarango, hi ha un fragment que diu: “Davant del fred hem calat foc a la bandera”, aquesta estrofa explica molt bé: “perquè una pàtria si no t’abriga com a ser humà, si la tens foradada per tot arreu, si deixes que la teva gent es mori de fred, de què serveix??
Emili Diaz
Deixa un comentari