Enric Cama escriu un record i homenatge per celebrar, alegre i combativament, l’aniversari 150 de la proclamació de la Primera República Espanyola, que va coincidir amb la celebració de l’assemblea de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del franquisme, celebrada el passat dia 11 de setembre.
11 de febrer de 2023
150 ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873 – 2023)
Espanya tindrà durant l’època contemporània molt pocs períodes democràtics, i els governs desenvoluparan polítiques conservadores, autoritàries, amb un fort protagonisme dels militars. Durant el segles XIX i XX, seran nombrosos els pronunciaments, Cops d’Estat, revolucions, etc. la majoria de signe conservador i nombrosos també els intents, la majoria fracassats, d’acabar amb la dinastia borbònica i amb la monarquia d’Isabel II.
Els intents més reeixits de dotar a Espanya de règims democràtics seran les dues repúbliques: la primera (1873-1874) i la segona (1931-1939), que, especialment la primera, tindrà una duració curta i accidentada (en quasi dos anys van haver-hi sis governs i tres eleccions).
Celebrem aquesta assemblea el dia en que es compleix exactament el 150 aniversari de la proclamació de la I República, l’11 de febrer de 1873, i saludem la seva proclamació com un dels fets que, malgrat no aconseguir finalment els seus objectius, constituirà un seriós intent de modernització del sistema polític.
Un dels fets històrics que va obrir camí als intents republicans serà la revolució de setembre de 1868, “La Gloriosa”, que inicia l’anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874) que va començar amb la revolta de l’esquadra a Cadis i pocs dies després es consolida amb la victòria del general Serrano sobre l’exèrcit governamental. A moltes ciutats espanyoles es formen Juntes de govern que exigeixen l’abolició de la monarquia borbònica i la democratització del país. La reina Isabel II fuig en direcció a l’exili a França. Es desenvolupa aleshores un dels períodes més interessants de l’Espanya del segle XIX, en el qual s’establirà, malgrat una atzarosa època de fons, per primera vegada un règim democràtic, primer monàrquic i després republicà.
Es forma un govern revolucionari presidit pel general Serrano i en el qual el general Prim és ministre de la guerra. El nou govern busca per Europa el candidat més idoni per ocupar el tron espanyol, però respectant alhora l’equilibri entre les potències del continent. Finalment l’elegit fou el príncep Amadeu de Savoia, italià, que quan va arribar a Espanya per ocupar el tron es va trobar amb el cadàver del general Prim, el seu valedor, que acabava de ser assassinat.
Sense Prim, el regnat d’Amadeu es va trobar aïllat i amb una situació força crítica, amb una gran crisi econòmica i una important divisió de les forces polítiques que havien impulsat la revolució: federals, republicans, radicals, demòcrates, carlistes, acompanyat d’una forta oposició formada per partidaris del retorn dels Borbons (els denominats alfonsins) que consideraven a Amadeu de Savoia un estranger.
Malgrat tot, el nou govern provisional dissolgué les juntes revolucionàries i va convocar eleccions per sufragi universal masculí.
El resultat de les eleccions seran unes Corts de majoria progressista, les quals van elaborar la Constitució democràtica de 1869, que convertia Espanya en una monarquia democràtica parlamentària, es reconeixerien les llibertats publiques i privades, la llibertat d’opinió, d’associació i de reunió, el sufragi universal masculí, etc.
El federalisme, en les seves diferents tendències, va jugar un paper molt important durant tot aquest període. El Partit Republicà Federal serà majoritari en diputats però estarà dividit internament en dues fraccions: intransigents o partidaris de la insurrecció armada i d’establir l’Estat federal a partir dels territoris de l’antiga corona d’Aragó, i benèvols, partidaris d’establir l’Estat federal des de dalt. Les dues fraccions s’enfrontaran contínuament.
Alguns grups presenten el federalisme com a sinònim de revolució, fet que els enfronta clarament amb els moderats. El primer govern de la República el presidirà Estanislau Figueres i tindrà que fer front a diverses insurreccions. Figueres serà substituït per Pi i Margall que tampoc aconseguirà dotar a la República d’estabilitat. A l’estiu de 1873 els federals intransigents van promoure el moviment cantonal i van cridar a la formació de cantons.
Es va iniciar la rebel·lió cantonal, per la qual moltes ciutats es van constituir poders locals autònoms. En pocs dies, la revolta cantonal predominava a Andalusia, València, Múrcia, etc. A Andalusia van acordar transformar-se en República Social, una setmana després era Alcoi qui es declarava independent y Cartagena ho feia a continuació. Cartagena va protagonitzar la separació més radical. Van apoderar-se de l’armada i van prolongar la seva independència durant sis mesos durant els quals van resistir el setge de l’exèrcit nacional.
La situació era cada cop més crítica. Els diferents cantons es van enfrontar violentament en una nova guerra civil, continuava la guerra carlina y a Cuba la lluita per la independència era cada vegada més virulenta. Davant d’aquest panorama Amadeu, conscient que no tenia el suport de la majoria de l’exèrcit ni del poble que sempre el va considerar un estranger, va abdicar l’11 de febrer de 1873, fa exactament 150 anys. I aquell mateix dia es va proclamar la República espanyola per 258 vots contra 32.
Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón que va iniciar una política conservadora, amb l’objectiu de restablir l’autoritat del govern central.
Salmerón també va dimitir i el parlament va anomenar Emilio Castelar, del sector més conservador, el programa de govern del qual es resumia amb tres paraules: ordre, autoritat i govern. El general Serrano va formar un govern de concentració amb republicans, radicals i constitucionalistes, amb l’objectiu d’acabar amb la rebel·lió cantonal i les guerres carlines, i va convocar unes eleccions a Corts que decidirien la forma de govern, sense cap parlament que controlés el procés.
Durant tot aquest temps es va anar preparant el retorn d’Alfons XII al tron en una operació política dirigida per Cànovas del Castillo, polític conservador partidari de la monarquá i amb missatges en els quals proposava: “calma serenitat, paciència, perseverança i energia” entorn la figura d’Alfons XII. Cànovas volia que el retorn dels Borbons fos un fet unitari, però el 29 de desembre de 1874 el general Arsenio Martínez Campos es va avançar amb un pronunciament a Sagunt a favor de la restauració de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons de Borbó, fill d’Isabel II. L’exèrcit ho va acceptar. Es va acabar “La Gloriosa” i va iniciar-se un nou període de la història d’Espanya: La Restauració.
Però això ja és una altra història…
Enric Cama
Deixa un comentari