Parlar és còmode, escoltar incòmode, entendre optatiu. Sé del cert, Enric, que pensaràs que això no deixa de ser un publireportatge de propaganda desinteressada sobre la teva persona. Doncs sí, ho és. I què? A més el faig per dues raons, la primera perquè em ve molt de gust i, la segona perquè em dóna la gana. No és fàcil descriure una cosa que t’agrada i, menys encara quan es tracta d’un amic sense caure en la col·lecció de tòpics.
Ja que t’escric, et diré que a partir d’ara no t’has de perdre res que no sigui meravellós i espontani. Voltar-te de tot allò que t’agradi, si a més ho fas amb els teus i amb amics de debò, molt millor. La felicitat (com deia Hemingway) és una festa mòbil i, que ja t’apanyaràs per a trobar-la. Jo li afegiria que les coses, les situacions són com són, i no s’ha de buscar més enllà. No li demanis a la vida més del que ella et pot donar. Tothom entra a la vida ple de respostes, amb aquella il·lusió pròpia de l’edat sense saber que la perfecció és finita i que la imperfecció és tot el contrari; passen els anys i tot són preguntes, és quan t’adones que moltes coses no s’ajusten a les nostres il·lusions, als nostres desitjos, les il·lusions i els desitjos són passatgers, en canvi l’ experiència, és immortal. Ara ho hem entès. Quan ja ens havíem aprés les respostes, de cop, ens han canviat les preguntes.
Estimat Enric, si hagués de catalogar-te diria que ets un impacient que consideres que la calma és sinònim de no perdre mai el temps, tens una anatomia transparent, confies més en el nervi que no pas en l’estómac, malgrat aquest condiciona. Des que et conec, el contacte amb tu sempre ha estat plàcid per a mi, ets com un xeic noble que és capaç de veure l’horitzó dintre d’un ascensor. Vas sempre amb la veritat pel davant però t’encanta la ficció. Ets inofensiu, però contundent com l’experiència, una persona tendre com la llibertat i dur com la raó dels pobles, no tens preu, és per això que no estàs en venda. Quan vols podries ser un iceberg, saps del cert on és la qualitat i on la mediocritat, és per això que respectes els enemics i acceptes els amics. Sàpigues que des del primer moment que vas arribar a Terrassa, has tingut al teu darrere una gent que t’estima, i tu simplement t’has de deixar estimar. Diria que la generositat, és una de les empremtes més fortes del teu caràcter, aquesta precisament és notòria des que et conec.
“si hagués de catalogar-te diria que ets un impacient que consideres que la calma és sinònim de no perdre mai el temps”
Jovial, extravertit, senzill, cordial amb gairebé tothom. A més a més, no has deixat de ser una persona valenta, aquí és on em trec el barret, si cal. M’explicaré. Un bon dia no se sap ben bé perquè, resulta que amb tot el viscut fins aleshores i, el neguit vital que portaves dintre, vas decidir jugar-te-la fent política (eren moments convulsos en un país on el gris era el que predominava), et poses a fer una carrera i vens a viure a una ciutat difícil de definir i encara més d’entendre com és Terrassa, amb la qual cosa ens demostres que eres i ets pura efervescència les 24 hores del dia, sobretot quan estàs amb els teus. Parlar d’una persona que aprecio i estimo, com és el cas, és quan entren a escena uns determinats sentiments, per tant s’ha d’anar amb cotó fluix, ja que podria anar a espetegar a la carrincloneria més nostrada i a un joc d’impossibles. A la vida, els temes no són molts i, a més, a tots ens preocupen pràcticament els mateixos. L’amor, el sexe, les passions, la família, la terra, l’art, la política, l’ambició, el desig, les angoixes, la mort, els límits sempre difosos de la realitat… Diria que entre el món real i un de fictici no hi ha tanta diferència com es pensa. A la vida no existeix el destí (penso que l’atzar tampoc), a l’igual que en el cinema no hi ha plànols no significatius. Tot és un artifici que està al servei del conjunt, en la vida l’atzar és el nom que donem a la ignorància de les causes. I el destí pretén ser justament el contrari. Això sí, l’un i l’altre són la mateixa cosa, tots dos generen resignació, els dos són igual de perversos, perquè van en contra de la lluita vital. No estic inventant res de nou, les persones podem conviure i enriquir-nos mútuament sense haver de perdre masses coses. Tu, Enric Cama, has ajudat a tots plegats a posar una mica de cada cosa per fer-nos sentir com a convidats sempre. La teva educació fins on calgués ha fet escola.
Tots dos som d’Història, per tant, desconèixer-la fa que una gran majoria parli de llibertat sense saber massa bé de què va la cosa. Si ho sabessin, no estarien d’acord amb la situació actual, el nomenclàtor dels carrers, ni votarien a tots els hereus d’aquell horror franquista que va assassinar la República amb un cop d’Estat o no menystindrien el treball de la Memòria Històrica, on tu t’hi has implicat. Sempre produeix una certa melancolia pensar en allò que podíem haver estat i que no van permetre que fos. El meu desànim és gran quan veig a tota la dreta i la ultradreta (sense matisos) dient les més grans barbaritats sobre l’esperit republicà que perseguia la igualtat, la justícia, la cultura, la convivència… Van saber del cert els colpistes que d’haver-la deixat una mica més, no haurien pogut recuperar els seus privilegis i, una cosa com aquesta no la podien acceptar. Un poble instruït, culte i pensant per ell mateix, això mai. El feixisme, en aquells anys va arribar amb un cop d’Estat, ara si ho fa serà gràcies a les urnes. Uf, ho havia de dir. La República? Sempre en la memòria, sempre en la nostra memòria.
Però tornant a la teva persona, el temps m’ha fet adonar que ets bastant refractari a qualsevol tipus de cosa que no porti en ella mateixa un cert risc, una certa dosi de dubte i compromís. Diria que ets l’exemple de vida que s’estira quan arriba la nit, aquell instant màgic i fugaç a l’hora de demanar un desig en el moment quan cau una estrella, quan el dia plega i la imaginació es posa a treballar per fer encara més bona la vida dels que t’envolten. La teva vida és brindar per la por al desconegut i pel risc de les persones que s’ho juguen tot a una carta. Des que et conec sempre has caminat a aquell ritme frenètic que s’adapta a la rotació del planeta, però també amb un ritme de pau interior i amb un sentiment que ja voldrien certes bombolles de cava. Ets la representació d’un món interior profund, però amb roba de carrer. Sempre hi haurà algú disposat a trobar-te defectes (ja ho han fet, segur), allò que jo anomeno la bogeria col·lectiva contagiada a tots els estrats de la societat en què vivim, però no pateixis, cap dels teus detractors s’adona que cada cop que et troben un defecte, tu el converteixes en una petita joia. Acostumes a lluir allà on pots la difícil virtut del que és irracional, absurd i boig, tan propi dels que intenten coses amb risc. Ho recordes tot, dubtes també de tot, malgrat tenir-ho clar.
Ets com un trèmolo de violí, en moltes ocasions, però, a la resta li sona com una gran orquestra. No vols salvar a ningú (només faltaria) amb la teva manera d’entendre les coses, però vols compartir-ho, no explicar-ho. Com et deia al començament, la teva generositat i la teva sensibilitat l’has tingut sempre a la pell, i entens el pas per la vida com una recerca harmònica entre allò que hi ha i allò que hi hauria d’haver. Quan arribes a casa, tanques els ulls una estona i penses que qualsevol temps futur serà millor.
En aquest regne de sentiments, de desitjos, d’ignorància, de poesia, de melangia i d’incertesa, t’has ajustat al model de persona que tu mateix has patentat. Amb tu les persones que et coneixen s’adonen que existeix una felicitat de saltar i caure al mateix temps. La teva imatge es correspon amb la forma del teu estil, el teu somriure contagiós, el teu saber estar particular. Des que et conec has estat com una mena d’interferència radiofònica enmig d’un concert de música clàssica, convençut des d’origen que la fe mou muntanyes. T’encanta provar-ho tot i encara continues. Ets d’aquelles persones que arrossegues el conegut no-sé-què contagiós. La teva vida s’ha convertit en una minuciosa observació de la mateixa, una mena d’ironia corrosiva i un malsà sentit de la mateixa, del que és grotesc, amb tota seguretat un dels veritables signes de la teva identitat, personals, intransferibles, la manera d’entendre i acceptar aquest món. De fet, la vida no és més que això, una broma infinita. Parles poc a poc però vas de pressa, ja sigui caminant o com a la barra de l’últim bar quan se’ns feia de matinada. Tots sabem que la gent que té un ofici se l’anomena pel que fa, en canvi a tu et criden pel teu nom. Els teus principis són més demolidors que qualsevol argument. Ets aquell equilibrista amb l’habilitat de caure sempre dret, incontestable com la raó. Ah, i la teva capacitat per quedar amb tothom i després no poder, és el detall humà que et diferencia del plàstic. Gràcies, Enric Cama, per poder estar aquí i llegir aquestes paraules enganxades.
miquel mallafré
1 de juny de 2022
Deixa un comentari