L’economista Júlia Cagé publicava el 2016 el llibre “Salvar els mitjans de comunicació”, on presentava una innovadora proposta sobre els mecanismes de propietat dels mitjans de comunicació i com se’n podia assegurar una major diversitat, promovent, entre altres, la introducció de treballadors o lectors en els òrgans de propietat i governança dels mitjans
La concentració en poques mans de la propietat dels mitjans de comunicació és un dels grans temes quan es parla de la salut del debat públic i de la democràcia. Són coneguts els casos de l’enorme influència política que tenen grans propietaris de mitjans de comunicació com la família Murdoch als EUA, Carlos Slim a Mèxic o Silvio Berlusconi a Itàlia.
Obtenir el control d’un mitjà de comunicació pot obrir la porta a què el propietari utilitzi el seu poder sobre la companyia per marcar línies editorials, vetar temes o limitar a periodistes en l’exercici de la seva feina. Si a més ens trobem casos d’individus que controlen un nombre elevat de mitjans, aquestes preocupacions cobren un caràcter més sistèmic, ja que aquesta multiplicitat de capçaleres poden ser utilitzades per marcar una línia editorial capaç d’influir el desenvolupament d’un debat sa i honest en l’esfera pública, el que hauria de ser una garantia en societats democràtiques.
Amb intenció de contribuir a donar a una solució a aquesta problemàtica, l’economista Júlia Cagé publicava el 2016 el llibre “Salvar els mitjans de comunicació”, on presentava una innovadora proposta sobre els mecanismes de propietat dels mitjans de comunicació i com se’n podia assegurar una major diversitat, promovent, entre altres, la introducció de treballadors o lectors en els òrgans de propietat i governança dels mitjans.
A grans trets, el model de Cagé es basa en tres principis: limitació del poder de decisió dels grans tenidors d’accions, allunyar a aquells accionistes que només vulguin obtenir beneficis de la seva inversió en mitjans de comunicació (ja que promou una forma societària semblant a una fundació que no reparteix dividends i congela les aportacions de capital) i promou un accionariat més granular, incentivant l’entrada de lectors i treballadors com a accionistes a l’empresa.
Per estudiar l’aplicabilitat del model de Cagé a casa nostra, fa uns mesos el col·lectiu d’economistes Espai 08 presentàvem l’informe “Salvar els mitjans de comunicació a Catalunya: el cas d’estudi del Diari ARA”, on avaluem els supòsits de Julia Cagé agafant de referència els comptes del diari ARA. En aquest informe, trobem que amb un grup relativament reduït d’individus – treballadors o lectors del mitjà – es podria canviar radicalment l’estructura de propietat de la companyia, gràcies als coeficients de propietat introduïts per Cagé, i assegurar una governança molt més plural.
Però en aquest estudi es troben dues grans limitacions: primera, Cagé apunta en treballs posteriors que la proposta d’incentius fiscals proposada al llibre, dissenyada per incentivar als grans propietaris a iniciar el canvi respecte a la forma societària del mitjà i permetre l’entrada de petits accionistes, no era suficient per estendre la transformació que es buscava. Cagé, i la seva plataforma Un Bout des Medias, han arribat a la conclusió que el mecanisme més eficaç per aconseguir els seus objectius de pluralitat i diversitat de propietat entre els mitjans de comunicació passa per la via legislativa.
I segona, en el cas català, un element contextual que no és analitzat per Cagé. Cal destacar el rol de la publicitat institucional com a mecanisme discrecional de finançament de mitjans, element que genera conflictes d’interessos i d’influències que poden ser similars als que trobem en els casos oligopolístics privats.
Afortunadament, existeix ja un mecanisme al nostre quadre legislatiu que permet solucionar les dues limitacions: prioritzar la transferència de recursos financers via subvenció en detriment de la publicitat. La gran diferència és que la subvenció permet definir criteris de concessió per part de l’organisme o individu que la rep i això dona resposta a la problemàtica plantejada. Primer, és un mecanisme que es pot implementar per via legislativa; segon, redueix les possibilitats de les administracions públiques d’utilitzar la publicitat institucional com a mecanisme discrecional, i tercer, planteja uns incentius molt més robustos per als grans propietaris privats per implementar els canvis de gestió buscats.
En aquesta línia, Cagé i Un Bout des Medias van presentar un breu llistat de recomanacions per als candidats a les passades eleccions generals franceses per implementar els canvis legislatius necessaris que podrien servir d’inspiració per definir els criteris de concessió de les subvencions.
Concretament, plantejaven el següent: publicació visible de quines societats tenen més del 5% de les accions i qui les controla, un percentatge mínim de despesa dedicada a salaris i un percentatge mínim dels guanys reinvertits per desenvolupar activitats periodístiques. També instaven a promoure legislació que assegurés el dret de vot dels treballadors als òrgans de govern del mitjà i que els canvis d’accionistes majoritaris siguin aprovats pel personal assalariat, així com que la direcció editorial sigui aprovada per la majoria de periodistes.
Altres elements que es podrien introduir a la legislació serien un requisit d’augmentar els índexs de contractes permanents entre el personal del mitjà o supòsits de retirada de subvencions en cas que es destapin casos d’agressió sexual a l’empresa, com demanava On Són les Dones fa uns mesos.
Obrir aquesta porta a l’ús de la legislació com a mecanisme d’implementació per augmentar la pluralitat i diversitat en la propietat i finançament dels mitjans de comunicació és un element important a tenir en compte. La importància i la influència que tenen els mitjans de comunicació en la salut democràtica de les societats contemporànies així ho demana.
Espai Zero Vuit https://www.espaizerovuit.com/ és un espai jove i amb voluntat interdisciplinària que vol dotar de contingut el debat públic sobre economia i polítiques públiques, d’una manera rigorosa i des d’una perspectiva progressista i transformadora.
Enric Vila . Graduat en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i màster en Economic Policy per a la Universitat d’Utrecht, on actualment soc investigador júnior al Centre for Global Challenges. Les meves línies d’investigació transcorren entre l’economia de l’educació i el desenvolupament econòmic.
Publicat a Catalunya Plural
Deixa un comentari