Rubiales destil·la odi, confusió i altivesa. Representa l’Espanya eterna, la del cacic, la del mascle, la del ordeno y mando, la del conmigo o contra mi, la de negociar es perder i ceder es humillarse. Un país amb una jerarquia forta, amb un cabdill al capdamunt, una Espanya viril i que mai retrocedeix.
Luis Manuel Rubiales Béjar, el seu entorn i la seva actitud representen moltes de les coses que van malament al nostre país. Que haguem de patir aquesta mena de personatges a institucions com la Real Federación Española de Futbol no és casualitat; la RFEF mai ha comptat amb líders impecables, però fins a cert punt sabien guardar les formes. Eren més masclistes que els d’ara, però tenien certa educació i això els feia molt perillosos, perquè en públic semblaven prou civilitzats.
Rubiales representa l’onada reaccionària i feixista que recorre el món i mina les nostres democràcies, unes democràcies històricament dominades per homes, fetes per homes, i per al benefici de les elits. Però el masclisme no és estúpid, sap que els temps estan canviant i se sent amenaçat. L’única manera de reaccionar que coneix el masclisme és l’autoritarisme, i n’hi ha molts, com Rubiales, que prefereixen la barbàrie a reformular la democràcia, al diàleg, i a reconèixer els errors comesos. No volen una democràcia per a tothom, volen tenir raó.
Rubiales destil·la odi, confusió i altivesa. Representa l’Espanya eterna, la del cacic, la del mascle, la del ordeno y mando, la del conmigo o contra mi, la de negociar es perder i ceder es humillarse. Un país amb una jerarquia forta, amb un cabdill al capdamunt, una Espanya viril i que mai retrocedeix. El discurs de Rubiales a l’assemblea general extraordinària de la RFEF és un viatge pels camins més rancis del franquisme, els mateixos que avui reivindiquen els partits de dretes: la justícia, la família, la nació. Una justícia heteropatriarcal; una família amb pare, mare i molts fills; una sola nació espanyola. Són els guardians de les essències, els sentinelles de la pàtria.
El patriarcat és un règim de sobirania que estableix un ordre i dicta un sistema de propietat. Aquesta sobirania sempre havia estat en mans dels homes, però cada cop som més els qui reclamem que la sobirania ha d’incloure tothom. Per a ells, compartir sobirania és perdre poder, i reaccionen —perquè són reaccionaris— amb violència. Per a conservar la seva posició recorren a la violència institucional, la verbal, la política, però, arribat el moment, no tindran cap problema amb la violència física. La violència és el recurs que els queda per a continuar defensant la seva posició de domini. La seva masculinitat no es pot entendre sense aquest poder que ostenten.
Rubiales sembla convençut que l’acusen de lasciu, d’excedir-se sexualment, sense comprendre que té un greu problema de violència contra les dones que es basa en l’abús de poder. No pot haver-hi consentiment quan d’un costat hi ha una jugadora i de l’altre hi ha el president de la Real Federación Española de Futbol. L’asimetria és enorme, i el mateix Rubiales ho demostra —sense voler— demanant perdó a la Casa Reial, perquè davant d’un poder superior jeràrquic que comprèn fàcilment —i la influència del qual pot destruir-lo també fàcilment— no li queda més opció que sotmetre’s. Però, què fa davant les jugadores i les dones? Davant d’elles només entén el sostenella y no enmendalla. Que aquesta expressió hagi sobreviscut en castellà antic ja ens aclareix moltes coses.
La impunitat masculina que sent Rubiales prové de la força del grup. Sense aquesta força un home és incapaç de sentir-se impune. Això demostra que Rubiales, fins ara, s’ha sentit impune —com tots els que aplaudien a l’auditori—, però també amenaçat. Aquest auditori bé podria ser el d’una fratria d’homes, una germandat, i no és casualitat que ens vinguin a la memòria inquietants expressions com prietas las filas, més pròpies d’una època en la qual mai faltaven les adhesiones inquebrantables.
La socialització masculina pot ser molt tòxica, i tradicionalment ha estat un exercici de poder, de performativitat. Els actes masculins són sempre de cara a la galeria i per al consum, admiració i acolloniment de l’audiència masculina. Són accions exemplars que cerquen la solidaritat d’altres homes, però també infondre’ls temor.
Que Rubiales no dimiteixi és significatiu. Cerca la victimització, donar exemple, fraternitzar amb els que són i se senten com ell. Ha decidit ficar el dit en el que ell considera la nafra; en comptes de penedir-se i demanar unes disculpes enraonades, ha justificat tot el que ha dit i fet dient que no n’hi ha per tant. Ha decidit fugir cap endavant insultant mig país. La seva actitud i les seves accions demostren que el feminisme ha irromput en totes les esferes socials d’aquest país, i que la caverna està espantada davant la fi del que suposava etern.
Patricia Castro. Editora d’Apostroph. Colaboradora en el Quadern de El País, Catalunya Plural, Poscultura, La Trivial, Alternativas Económicas.
Deixa un comentari