Juanjo Ramón

La llei “antiocupa” aprofita el relat criminalitzador de la pobresa per legislar facilitant que es pugui desnonar en pisos de grans propietaris

El 8 de febrer, amb el vots a favor de Junts, PSC, ERC, Cs, el vot en contra dels comuns i la CUP i l’abstenció del PP i Vox, es va ser aprobada al Parlament de Catalunya la llei antiocupacions amb l’esperit de dotar als ajuntaments de mecanismes per poder desnonar amb més facilitat el que han passat a anomenar ‘’ocupacions delinqüencials’’.

El relat utilitzat per tirar endavant aquesta llei, fa temps s’està alimentant des del sector polític més neoliberal i arriba just ara amb tuf clarament electoral. Un relat que fa augmentar el fantasma de les ocupacions, pensat per generar una falsa alarma social que les dades demostren com a fictici i allunyat de la realitat. Un relat altament denunciat pel moviment per l’habitatge i les persones que realment pateixen la realitat de l’ocupació: aquelles sense recursos que el sistema expulsa i ara són perseguides com a conflictives.

En un context social on creixen les desigualtats, per sous i ètnies, i la problemàtica amb l’habitatge persisteix, sobta que en petits avenços com la moratòria de desnonaments, l’ampliació de la llei 24/2015 contra els desnonaments i la pobresa energètica (en risc de suspensió), el miratge que va ser la regulació de lloguer o la congelada llei d’habitatge del Gobierno de España, els diversos actors polítics siguin incapaços de trobar un consens per erradicar l’emergència habitacional cronificada, però els hi falta temps per posar-se d’acord a l’hora de perseguir les conseqüències.

La realitat en dades

Els lloguers a Catalunya, des de la suspensió de la llei que regulava els preus, han pujat un 9’2%. Les hipoteques, amb la pujada de l’Euríbor, es tornen insostenibles amb risc a repetir els efectes de l’anterior crisi. La joventut veu que l’edat per independitzar-se ronda els 30 anys i només el 17% ho pot fer, a l’haver de destinar entre el 65 i el 85% del seu salari a l’habitatge. El racisme immobiliari deixa fora del mercat a les persones d’origen estranger en un greu cas de discriminació directa pel color de pell.

Catalunya lidera el rànquing com el territori on més es desnona, amb una mitjana de 44 desnonaments diaris. La llista d’espera de la Mesa d’Emergència a Catalunya compta amb més de 2.500 famílies que veuen com els terminis d’entrega poden arribar als cinc anys, a causa de la manca d’un parc d’habitatge públic que doni resposta a l’emergència habitacional.

Amb tot, els recursos per l’habitatge s’han reduït en el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2023. La partida d’habitatge i ordenació del territori ha caigut un 44%, reduint-se els recursos per a habitatge de 749 a 562 milions. Els d’ordenació i promoció del sòl, de 179 a 49 milions i la previsió de nous habitatges socials iniciats passa de 2.700 a 2.000.

Si la situació no fos prou estrambòtica, una investigació del diari Crític, que va ser perseguida judicialment perquè no sortís a la llum, mostra com a Catalunya hi ha més de 34.856 pisos buits en mans de bancs i fons voltor. D’aquest total, ocupats sense títol habilitant, hi ha el 23%. Ocupats sense títol no vol dir que els habitants hagin entrat de manera irregular, una execució hipotecària o els propietaris que han perdut l’habitatge encara hi viuen mentre es negocia el lloguer social o el reallotjament, o una situació de manca de renovació del lloguer per una pujada abusiva, negociant la renovació obligatòria en funció de la llei 1/2022, també són situacions tractades amb aquest enganyós nom.

Llavors, és tan gran el problema de l’ocupació com volen fer creure? A qui beneficia aquest discurs o la llei antiocupacions aprovada ahir? No és més encertar parlar de manca de dret a l’habitatge com a problema social?

Segons dades de l’INE el total de denúncies per violació de domicili, és de 185 a tot l’estat espanyol i de 0 a la ciutat de Barcelona el 2022. Parlem d’un 0.0007% del total d’habitatges de l’Estat. Unes dades que mostren tot el contrari del que diuen aquells actors que sobredimensionen el problema.

Què són ocupacions conflictives?

D’entrada sembla una problemàtica residual que no justifica l’aprovació de la llei antiocupes. Segons els impulsors de la llei, són aquelles ocupacions que alteren la convivència. Ara cal respondre a la pregunta com es determina aquesta alteració. La resposta no està clara a la llei de Junts X Cat. Segons Albert Batet, president del grup parlamentari, ‘’això ho haurà d’argumentar la comunitat de propietaris o bé l’Ajuntament en qüestió’’. La porta a interpretacions que s’obre, és realment perillosa.

Si tot passa per ser bones veïnes, el fet de pagar el lloguer o tenir una propietat, no t’allibera de poder ser conflictiva. Vincular l’ocupació amb la delinqüència, estigmatitza encara més a les persones vulnerables que no han vist cap altra sortida i que el que busquen és poder regularitzar la seva situació, després de ser abandonades per les mateixes institucions que ara les criminalitzen.

Canvis d’última hora

Una de les mesures més problemàtiques que recollia la proposta original de Junts era voler habilitar a les comunitats de veïns a instar un desnonament. Una mesura que implicava reformar el Codi Civil i segons la PAH ”només feia que estigmatitzar -encara més- a les famílies en situació de vulnerabilitat i adobava el terreny per al racisme i l’aporofòbia”. El desnonament anava a càrrec dels ajuntaments sense cap mena d’estudi sobre la situació de les persones que es pretén expulsar.

Finalment, la pressió del moviment per l’habitatge ha fet que la llei s’aprovès amb esmenes. Ha caigut del text final convertir les comunitats en Desokupas i si bé s’ha aprovat habilitar als ajuntaments a desnonar en casos de pisos de grans propietaris, ho hauran de fer amb procediments i informes previs.

La PAH va presentar una esmena ja redactada, per protegir a les famílies en exclusió residencial, que Junts s’ha negat a incloure en el text definitiu: “Les mesures previstes en aquesta llei NO seran aplicables a persones o unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial, definida pels apartats 10,11,12 i 13 de l’article 5 de la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica”.

El text recull que els ajuntaments puguin adquirir els immobles, on es produeix, el desnonament durant un màxim de 7 anys per fer-hi lloguer assequible. Cal recordar que la Llei 24/2015 contempla que siguin els grans propietaris els que facin oferta de lloguer social obligatori com a mesura per evitar els desnonaments i garantir el dret a l’habitatge a les persones precaritzades. Així com la cessió obligatòria dels habitatges buits per donar-li l’ús social en mans de les administracions.

Si Junts, PSC i tots el que promouen aquesta persecució a les ocupacions, realment volguessin acabar amb aquesta conseqüència del problema amb l’habitatge, haurien de posar més energies en reformes i lleis que garanteixin el dret a l’habitatge, sense distinció de classe o estatus social.

Juanjo Ramón és tècnic de comunicació i activista pel Dret a l’habitatge des de la PAH on participa des de 2012 . Especialitzat en comunicació social, ètica i transformadora.