Aquestes setmanes la pandèmia del COVID ens està mostrant moltes coses. Ens ha fet veure que som vulnerables. Que no tot es coneix i que la vida també és incertesa. També ens ha mostrat amb tota la seva cruesa les limitacions d’uns hospitals mutilats i desballestats després d’anys de privatitzacions i retallades.
El 10 de maig, el diari ARA ha publicava un article sobre uns malalts del virus invisibilitzats, tant que fins i tot ells/elles mateixes sovint han dubtat de que realment estiguessin malaltes. Es tracta de persones que des de fa setmanes tenen febre, unes dècimes que no són prou per entrar dins dels protocols. Que tenen tos i limitacions per respirar, però sense desenvolupar una pneumònia. Que es troben dèbils, esgotades, un dia rere l’altre. Ells i elles, que potser havien sigut persones actives físicament i que ara s’arrosseguen. Amb un mal de cap que no acaba de marxar i aquella sequedat al respirar, a la boca, nas, coll i bronquis. Sempre aquella sequedat. Sé del què parlo, perquè fa quasi dos mesos que cada dia ho visc. De vegades millor, d’altres pitjor, i així anem fent.
Però no vinc a parlar de nosaltres. Vull parlar de com ens tracta el sistema sanitari. Un tracte que exemplifica moltes coses. Des de fa setmanes que les visites a CAPs i hospitals estan restringides. Nosaltres, assumint-ho, ens hem limitat principalment a trucar als telèfons habilitats. No ens trobàvem gens bé, però també sabíem que no estàvem en una situació greu i, per tant, no volíem molestar als centres sanitaris, on uns treballadors exprimits al màxim intenten compensar anys de retallades. Ens hem conformat en respondre a les preguntes que amablement una veu ens feia per telèfon, a seguir els seus consells i a, periòdicament, fer arribar el volant de la baixa a la nostra empresa. També ens hem aïllat a casa, sense sortir, sense veure als nostres fills que, setmana rere setmana troben a faltar cada dia més la nostra absència. Tot plegat, per no estendre el virus ni contagiar ningú.
Van passant els dies amb un aïllament que es torna tant monòton com les respostes que anem donant quan algú ens pregunta com ens trobem. Tant repetitiu com el “Caram, sí que dura” que anem escoltant com a resposta. I, mentre passen els dies, les incerteses van creixent enmig de trucades convenientment espaiades del CATSalut. Trucades que segueixen sense fer-nos cap prova ni dir-nos massa res que no sapiguem: que beguem aigua, que descansem, que siguem pacients i que si empitjorem hi anem. I punt.
Tot això és il·lustratiu d’un sistema de salut minoritzat des de fa dècades. Sense mitjans perquè entenc que si no ens fan cap prova, tot i dir-nos que tenim el virus de moda, no és per voluntat del sanitari que ens atén (perquè, de fet, tampoc en fa a treballadors d’ambulàncies, d’atenció domiciliària i a tants d’altres). Un sistema de salut que ens trasllada a nosaltres la responsabilitat de contenir la pandèmia. Quedem-nos a casa. No ens toquem. No ens relacionem. Decretem la fi de la socialització. Però que mentre ens recloem no dedica gaire esforços a aplicar mesures actives sobre el problema. Hem tingut el COVID? No resposta. El continuem tenint? No resposta. I, sobretot, el podem contagiar? No resposta.
Suposo que tot plegat és una decisió política. Surt molt més a compte el silenci administratiu i traslladar-nos a nosaltres les incerteses i les responsabilitats. Mentre ens quedem a casa tancats com en una presó, no contagiem. Ni tampoc obrim un debat sobre el CATSalut, sobre els recursos que com a societat dediquem a la salut ni sobre els negocis privats a l’àmbit sanitari. Perquè, de fet, si paguem sí que ens podem fer el test.
NOTA: als EUA també han detectat aquest tema dels símptomes de llarga durada, tal i com diu aquesta altra notícia.
Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT Catalunya
Deixa un comentari