El traspàs de l’any és semblant al canvi de direcció del moviment del pèndol. La mesura del temps de la nostra existència és una successió d’anades i tornades de manera constant. Hi ha més repetició que innovació en les nostres vides. Per aquest motiu és prudent començar l’any nou sense la càrrega de promeses autocomplaents. Convé evitar caure en l’autoengany que es pot intensificar la nostra felicitat relentitzant la mesura del temps afegint el pes dels bons propòsits.
Però hi ha una càrrega més subtil que modifica aquella oscil·lació pendular que representa la celebració del traspàs de l’any. Em refereixo a les connotacions o sentits figurats d’algunes paraules manllevades de la nostra tradició i amb què expressem allò que ens pertany i ens defineix com a éssers humans. La seva càrrega és encara més feixuga perquè limita el moviment del nostre pensament. Hi ha una analogia entre aquesta mena de paraules i els estrats geològics.
Alguns processos socials i psicològics poden alterar la disposició de les connotacions, com la imposició d’una ideologia, fent que connotacions pensades en determinats contextos del passat arribin a ocupar el primer estrat i que el sentit figurat corresponent desplaci sentits figurats vigents o bé que no deixin lloc per crear de nous.
Hem d’aprendre a desprendre’ns de les capes de connotacions que presenten certes paraules que no són simples eines de comunicació, sinó que també són símbols que expressen el poder d’una determinat grup social i que condicionen l’ús que en fem en la mesura que la seva comprensió requereix tenir el coneixement contextual adient i participar d’un determinat punt de vista. Una d’aquestes paraules és “ànima”. Ja hem oblidat el seu primer estrat, el procés fisiològic de la respiració en el moment de l’alè, un fenomen biològic universal als animals però que en els éssers humans és un senyal de la seva autenticitat per la qual es pot reconèixer la seva manera de ser i fins i tot de pensar. Ara pesa més l’estratificació de connotacions que tendeixen a l’abstracció metafísica ben lluny de la centralitat del cos, de la matèria amb la seva contingència i temporalitat. Hem pres com a sentit real de l’ànima aquell del que no tenim cap experiència directa i intersubjectiva. I en conseqüència hem confós una denotació ficcionada amb un seguit de connotacions que expressen anhels. Aquesta ilegítima apropiació es fa palès en el fracàs epistèmic dels creients en l’ànima immortal a l’hora de donar raons sobre la no creença dels altres.
Podem preguntar-nos si l’ànima és una entitat i de ser-ho si és del tot diferent a les coses del món físic, si és una substància constitutiva de la nostra persona i de ser-ho si sempre roman sigui quina sigui l’acció que fem, si genera només les passions i els desitjos més nobles del costat de la bellesa i el bé, atribuint al cos les passions i els desitjos més foscos i destructius del costat de la lletjor i el mal. Però tampoc hauríem de deixar de preguntar-nos si l’ànima així concebuda pot manifestar-se de manera independent del cos, si té necessitat de la mediació del cos per poder expressar-se a través del seus afectes i idees. Penso que ens hem ben enredat amb les connotacions de l’ànima i que caldria desembolcallar la seva idea originària.
Una concepció cordial de l’ànima tant per a un mateix com per als altres és la que trobem en el poema “Quelcom sobre l’ànima” del poemari Instant de Wistawa Szymborska. Aquí ens diu la poetessa que a l’ànima no li apeteix la nostra volubilitat, la major part de les nostres companyies, cap tasca ni interès mundà, les pretensions de veritat, el dolor, els contraris sense reconciliació. En totes aquestes situacions no hi és present. En canvi, ens acompanya alguns instants en la infantesa i en la vellesa, quan ens esperona la curiositat i unifiquem els contraris. L’ànima és l’alè que ens enlaira i dignifica.
Fèlix Pardo
@felixpardova
Deixa un comentari