La política, entesa com a organització i administració de la vida social en una comunitat mitjançant institucions i normes, existeix perquè els éssers humans, malgrat les nostres diferències i dissensions, ens necessitem per al nostre desenvolupament psicològic i social i per a la millora de les nostres condicions de vida. No podem negar que la política pot ser una força corruptora del caràcter individual i destructora de l’equitat social. Però la política també pot ser una força dinamitzadora de les interaccions personals i transformadora de les relacions socials.
Cal dir que la concepció que es tingui de la política es fonamenta en la concepció de la qual es parteixi de l’ésser humà. I avui en dia tenim prou coneixements com per poder afirmar que en els éssers humans hi ha una tendència primordial vers la cooperació, l’altruisme i el compromís vers la col·lectivitat. I des d’aquesta visió antropològica cordial podem concebre la política com una trama de deliberacions ètiques que fan possible la convivència amb cura i participar en projectes comuns.
Si les activitats econòmiques i el funcionament de les empreses segueix avui dia el paradigma de la competitivitat, l’afany de lucre, l’acumulació del capital i el creixement econòmic amb independència de les externalitats que causa no és perquè tot plegat sigui l’expressió d’un sistema natural segons la conducta primària de l’ésser humà, sinó perquè s’ha optat per una visió antropològica gens cordial que legitima les relacions de poder; una opció ideològica, cal recordar, que segueix causant creixents desigualtats pel que fa als drets de les persones, així com al reconeixement d’aquests drets..
Aquesta manera de fer política a favor dels diners i en contra de les persones ja va ser qualificada per Aristòtil com a antieconòmica perquè l’activitat mercantil que només aspira al lucre no és economia sinó crematística, una conducta del tot contrària a la tendència política de l’ésser humà que a través de l’economia i orientada per tot un seguit de valors ètics busca la satisfacció de les necessitats de les persones i el seu benestar.
Enfront d’aquesta visió tan poc amable de la condició humana i només fonamentada en els supòsits de la ideologia liberal, podem adoptar una visió tolerant amb els valors de la dignitat humana, la justícia social, la igualtat i la democràcia. Perquè l’ésser humà té la capacitat de viure en societat i d’organitzar una comunitat política que a més de satisfer les necessitats de cadascun dels seus membres li procuri un bé que beneficia a totes les persones de manera equitativa, això és, un bé comú.
Avui dia, a totes les constitucions dels països amb sistemes polítics democràtics podem trobar la idea del bé comú com a una finalitat política. Així a la Constitució Espanyola de 1978 es diu: “Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuese su titularidad, está subordinada al interés general“ (Art. 128), la qual cosa implica una restricció de la propietat privada segons la seva funció social i exigeix unes polítiques socials que garanteixen drets com l’accés a una vivenda i a un treball dignes, així com a una educació i una sanitat universal i de qualitat.
“Hi ha una contradicció entre el consens polític dels preceptes constitucionals, en el qual participa el conjunt de la societat, i el consens econòmic dels principis de funcionament del capitalisme”
Tanmateix els valors que orienten les pràctiques econòmiques de les empreses no estan alineats amb els valors constitucionals que fonamenten els drets econòmics, socials i culturals. Mentre que en les constitucions dels països democràtics la propietat privada i la llibertat d’empresa es subordina al bé comú, per contra l’economia persegueix la concentració del capital en unes poques mans i el poder que això atorga fa que les decisions de les elits econòmiques quedin fora del control social. Així doncs, hi ha una contradicció entre el consens polític dels preceptes constitucionals, en el qual participa el conjunt de la societat, i el consens econòmic dels principis de funcionament del capitalisme, en la participació del qual trobem únicament les elits que tenen sota el seu control les grans corporacions i les institucions polítiques.
A aquesta mateixa conclusió va arribar l’activista i emprenedor social Christian Felber en el seu llibre L’Economia del Bé Comú (2010), en el qual proposa el model teòric d’una alternativa al capitalisme (i també al comunisme) que pretén superar tot just aquesta contradicció entre els valors constitucionals i el funcionament del sistema social conformat pel capitalisme, tornant a definir els objectius de l’economia i de les empreses des dels valors constitucionals de la dignitat humana, la justícia social, la igualtat i la democràcia, així com des de tots els valors implicats en els drets humans, entre els quals trobem la solidaritat i la sostenibilitat ecològica.
En Felber considera que tenim prou evidències que demostren que el capitalisme no garanteix aquest conjunt de valors ètics perquè no assumeix el bé comú com a principi rector de la vida social i com a conseqüència no persegueix el benestar de la totalitat de la població a escala mundial. I també considera, a diferència d’altres models teòrics alternatius al capitalisme, que no cal constituir una nova comunitat política, la qual cosa és força problemàtic en democràcia pel que fa a l’assoliment d’un consens prou representatiu, sinó que cal canviar el rumb actual de la comunitat política existent fent complir els valors constitucionals establerts, així com els drets humans reconeguts formalment per la pràctica totalitat d’estats, en les pràctiques econòmiques.
Deixa un comentari