La nit del 15 de maig de 2011 unes cinquanta persones van acampar a la Puerta del Sol de Madrid. Als pocs dies aquesta acampada es va replicar per les principals places de nombroses ciutats de l’Estat mobilitzant a milers de persones. I en poques setmanes aquest fenomen es va fer global, trobant acampades des de Copenhaguen fins Nova York i Buenos Aires. El 15M va ser un moviment social espontani, amb una organització horitzontal, sense líders polítics ni activistes professionals, on les decisions es prenien en assemblees per consens i amb propostes transversals a diferents ideologies. Molta gent que hi va participar, sobretot el jovent, va tenir la seva primera experiència d’una democràcia directa i real.
El 15M va ser una explosió de la pulsió de vida latent inhibida per la pulsió de mort que representa el neoliberalisme com a ideologia de la cultura que ha colonitzat com un virus totes les esferes de la vida social. Amb la crisi financera global de 2008 es va evidenciar encara més la subordinació del sistema polític al sistema econòmic, de la vida al capital. L’estat del benestar es va seguir desmantellant i van augmentar les privatitzacions d’empreses públiques alhora que es socialitzaven els costos de la crisi –les externalitats del sistema bancari. La crisi de representativitat es va fer palesa però des del bipartidisme dominant es seguia construint amb cinisme un relat abstret de les necessitats bàsiques de les classes subalternes.
I de sobte aquesta pulsió de mort va cedir davant la força de la pulsió de vida. Van irrompre les utopies d’una nova manera de fer economia i política; els ciutadans van prendre la paraula a les places per construir el seu propi relat i van practicar des de l’anonimat la desobediència civil; es va generar un clima social i un estat d’ànim col·lectiu que afavoria la creació i la difusió d’una pluralitat d’iniciatives i d’estils de vida alternatius a les convencions socials, el valor de les quals es va reconèixer en un plànol d’igualtat sense el biaix d’una meritocràcia elitista; es va organitzar la lluita pels drets econòmics, socials i culturals en els espais públics on la gent conviu, es socialitza i participa en projectes en comú, reivindicant la seva autonomia amb relació als poders econòmics i polítics, i també es va articular l’expressió de la dimensió estètica del 15M, amb accions insòlites, amb creacions poètiques i artístiques comunals i amb una desbordant imaginació i un contagiós entusiasme.
El 15M va demostrar que el col·lectiu també suma, que té la seva pròpia intel·ligència, que la política és quelcom més que una administració perquè cal l’atenció i la cura de les persones, que la subjectivitat està en la base de la lluita per l’emancipació humana i que aquesta lluita cal fer-la ocupant els espais públics amb els cossos, perquè l’abstracció del poder es combat amb la concreció de la vida de cada persona, amb la circumstància i experiència particular de cadascun.
Van ser molts el assoliments del 15M, com la campanya 15MpaRato que va facilitar 65 condemnes judicials, la moratòria antidesnonaments, les marees en defensa dels serveis públics, la mobilització dels pensionistes com a nou actor polític, els menjadors i rebosts socials, la gestió comunitària d’instal·lacions públiques, la visibilització dels feminismes, els grups d’ajuda mútua i l’impuls del mercat social, en particular amb les cooperatives de consum i les finances ètiques. També són molts els fracasos, com la tolerància de la societat a les transformacions financeres i organitzatives del sistema capitalista per assegurar la seva pervivència. Però el balanç és positiu. Perquè el 15M va ser, sobretot, una celebració de la vida i una crida a l’esperança d’un futur millor per a totes les persones. Es va abonar i sembrar un terreny erm. Ara toca fer créixer els brots verds.
Fèlix Pardo
Deixa un comentari