A tothom li agrada que el tractin amb respecte i apreci, poder confiar en les persones, rebre ajuda quan es demana i gaudir d’un entorn natural, sobretot quan estem arrelats a un lloc. Ens sembla la cosa més normal del món compartir uns valors amb les persones que estimem i convivim, perquè sense aquests valors no seria possible sentir-nos partícips d’una comunitat, ja sigui la nostra família, un grup d’amics, els companys de feina o els nostres veïns. Tanmateix, quan pensem l’economia i els negocis sembla que oblidem allò que ens agrada i que valorem positivament en les relacions personals.
Certament el comportament de les empreses no és el mateix que el de les persones. Fins i tot el comportament d’una persona no és el mateix quan tracta a un familiar o a un amic que quan tracta, com a treballador o propietari d’una empresa, els altres grups d’interès, ja siguin clients, proveïdors, l’administració o la societat. Als negocis cadascun busca el seu interès particular i vol treure el màxim profit. Si aquest principi d’utilitat presidís les relacions familiars, amistoses i socials en general, aleshores les acabaríem perdent. Sense empatia, fraternitat, compassió i solidaritat no seria possible tenir família ni amics ni cap relació humana de qualitat.
I per què no podem pensar el funcionament d’una empresa i les relacions entre les empreses i els diversos grups d’interès amb aquests mateixos valors i d’altres com la honestedat, la confiança, la responsabilitat, la lleialtat i el compromís amb la comunitat de pertinença? Tal vegada per què si no fem mal o perjudiquem algú o al nostre medi aleshores no guanyem tants diners? O tal vegada per què si no destruïm els nostres competidors aleshores no podem seguir creixent econòmicament per guanyar més diners? Si les respostes a aquestes preguntes són afirmatives, el que estem dient és que prenem els diners com a el fi superior de les nostres vides, i llavors acabarem justificant qualsevol mitjà per assolir-ho. Però, sense renunciar als diners i a uns certs guanys, per què no prendre els diners com a mitjà i no com a fi? Si fem això aleshores podríem pensar l’economia i l’empresa amb els mateixos valors que acceptem de bon grat en les nostres relacions personals.
“Als negocis cadascun busca el seu interès particular i vol treure el màxim profit. Si aquest principi d’utilitat presidís les relacions familiars, amistoses i socials en general, aleshores les acabaríem perdent.”
Fer-se aquestes preguntes i pensar d’una manera alternativa al pensament econòmic convencional és el que ens permet posicionar-nos críticament davant de tot allò que se’ns imposa per la força del costum o pel pes del consens. Perquè fer que els negocis hagin girat l’esquena als valors i que nosaltres, quan participem dels mateixos negocis, ens oblidem dels valors no és el resultat determinista d’una llei universal que ens empenya al lucre i a competir amb els altres en la maximització del benefici, sinó una opció ideològica que convé només a qui més té i vol mantenir els seus privilegis reproduint les situacions desfavorables dels menys afavorits. Cal advertir que la riquesa i la pobresa tenen una relació inversament proporcional: com més beneficis té una gran empresa transnacional, més es reprodueix la pobresa en els països sotsdesenvolupats que els proveeixen de mà d’obra barata i de matèries primeres fins a exhaurir-les. No hauríem d’oblidar que en les darreres dècades, segons l’ONU, la pobresa i les desigualtats han augmentat arreu del món al mateix ritme que la riquesa i els privilegis d’una petita part de la població mundial.
“La riquesa i la pobresa tenen una relació inversament proporcional: com més beneficis té una gran empresa transnacional, més es reprodueix la pobresa en els països sotsdesenvolupats que els proveeixen de mà d’obra barata i de matèries primeres fins a exhaurir-les”
Per a la major part de les persones, el que és més convenient i sempre els permet sortir guanyant és el bé comú. Perquè si la totalitat de la societat ha assolit unes condicions comunes de benestar, això representa que el benestar és vàlid per a tothom i que ningú quedarà exclòs del mateix, que cap persona dependrà ja de la loteria natural o social, sinó de la bona voluntat d’una majoria de persones que han decidit democràticament governar-se segons el bé comú.
Fèlix Pardo
Font imatge de portada: https://revistavive.com/juntos-bien-comun/
Deixa un comentari