La competència i l’afany de lucre no són els signes que defineixen la condició humana. El signe que millor ens defineix és la cooperació. El llenguatge, el treball, la tècnica, l’art i el pensament són el resultat de la cooperació. Les més importants contribucions a la cultura mai s’haguessin realitzat en la lluita de tots contra tots. En contra de l’utilitarisme, el que és millor per a un individu acaba sent el pitjor per a la societat. Així, per exemple, pel que fa als béns comuns quan els individus els manegen sense establir unes regles operatives basades en l’equitat en l’accés, l’ús i el control democràtic dels mateixos i la regulació del comportament dels individus segons formes de cooperació, aleshores es tendeix a la sobreexplotació dels recursos naturals i a la destrucció dels mateixos.
Les crisis financeres i econòmiques que vénen succeint-se des del passat segle, i cada vegada amb major freqüència, no són un cicle més del sistema capitalista, sinó la instauració d’un nou ordre econòmic que té en el xoc social la seva manera d’operar, com va denunciar l’activista social Naomi Klein i va reconèixer el Nobel d’economia Joseph Stiglitz. Si fins llavors el capitalisme mantenia una tibant i hipòcrita relació amb la justícia, ara està en oberta contradicció amb l’ideal de la bona societat i d’una manera cruenta i cínica. La superació del capitalisme és, per tant, una meta legítima no només per ser un sistema que no pot garantir la justícia, com s’ha afirmat fins i tot des de la tradició liberal (com per exemple John Rawls), sinó també perquè s’ha convertit en el seu principal obstacle.
Tanmateix, els camins que s’han transitat fins avui dia en aquesta direcció no han conduït a aquest desideràtum. Per mobilitzar a una majoria social cap a la justícia, no només hem de proposar metes que estiguin orientades per pràctiques comunitàries i principis universals.També hem d’evitar la lluita pel poder que ens divideix en amics i enemics polítics. En aquest sentit, la cooperativa és el model d’organització econòmica que salva de la manera més efectiva aquests dos obstacles, perquè, d’una part, a diferència d’altres formes d’empresa, les seves metes no apunten als interessos de l’individu sinó als de la comunitat, i d’una altra part, les energies que mobilitza no persegueixen la competència i el creixement econòmic sense límit o la pròpia supervivència a qualsevol preu, sinó la relació equitativa amb els seus grups d’interès i la comunitat del seu entorn.
De fet, la cooperativa és l’única empresa que té com a finalitat principal la justícia i és, d’una manera natural, l’alternativa més plausible i factible que tenim al model d’empresa capitalista. No obstant això, aquest ideal s’omet amb massa freqüència entre molts cooperativistes que no volen veure que és impossible la coexistència de l’ajuda mútua i el lucre si el que en veritat es persegueix és un sistema econòmic més just i una organització empresarial més humana.
Així mateix, pels principis i els valors que defineixen l’empresa cooperativa, aquesta no només representa la via democràtica per pressionar l’individu a constituir-se com a subjecte ètic, sinó també un límit legítim a la llibertat individual postulada des de la ideologia liberal, en la mesura que treballa per la satisfacció de les necessitats fonamentals en lloc de reproduir unes pràctiques econòmiques presidides pel dogma del creixement econòmic i el resultat financer que ens condueixen irreversiblement a la destrucció del medi, de les formes de vida comunitària i a la polarització de les nostres societats entre una elit capitalista i una població sotmesa als seus dictats. La cooperativa té prou eficiència cívica com per fer real la justícia com a equitat i efectuar sense restriccions la sostenibilitat ecològica.
Fèlix Pardo
Deixa un comentari