Com mantenir-se en forma en la lluita contra les injustícies? Com anar-se’n preparant per a la rebel·lió contra el creixent autoritarisme dels governs en la democràcia? Naturalment defensant els drets i exercint les llibertats cada dia. Amb les mobilitzacions contra els abusos de poder dels governants, com les que recentment hem vist a l’Iran, Perú, França i Israel, tenim tot un camp d’experiències en protestes, manifestacions i disturbis que representen tot un programa d’exercicis físics i tècniques de defensa personal per resistir davant la violència de l’estat a través dels seus dispositius de repressió i avançar en l’autoorganització dels diferents col·lectius implicats en el procés d’emancipació de qualsevol forma de dominació. Però quines experiències podem tenir quan no hi ha mobilitzacions? Què hem de fer quan una majoria social viu conforme a l’autoritat de l’estat sense qüestionar-se la seva obligació política malgrat la vulneració o restricció dels drets i llibertats? Quines accions podem fer com a individus per a la subversió de l’autoritat dels governants que no garanteixin l’equitat o fins i tot que renuncien a satisfer les necessitats bàsiques de la població més desfavorida i vulnerable?
Per desenvolupar la força i la resistència muscular per a quan toca posar el cos en la defensa dels drets i llibertats podem córrer, saltar, nedar o fer escalada. Uns exercicis d’allò més naturals i que sens dubte milloraran la nostra condició física. Però tinc els meus dubtes que aquests exercicis ens capacitin per resistir a l’autoritat de qui detenta el poder i molt menys per subvertir l’actual ordre polític criminal que s’ha legitimat com a bo (només cal pensar en les prop de 35 guerres que hi al món i en la falta de voluntat política per resoldre problemes com la fam i el canvi climàtic). I dubto del tot que tinguin alguna mena d’efecte en relació a la superació de l’actual subordinació i dependència de l’estat pel que fa a les condicions de l’exercici de ciutadania, amb força límits en l’agència política dels individus i els col·lectius i sense límits en l’agència econòmica de les grans corporacions. És clar que podem fer altres accions que promoguin d’una forma efectiva la desobediència política davant els dèficits democràtics dels poders que basteixen l’estat, els quals actuen arbitràriament segons els afectats i en conseqüència no respecten la dignitat de totes les persones.
A una conclusió semblant va arribar James C. Scott, professor de ciències polítiques i antropologia en la Universitat de Yale, en el seu llibre Elogio del anarquismo (2012, publicat en castellà el 2013), en el que recull les lliçons que va impartir en un curs sobre l’anarquisme uns vint anys enrere. En el seu primer capítol titulat “Els usos del desordre i del «carisma»” ens presenta, amb enginy i humor, la “Llei de Scott de gimnàstica anarquista”, amb la qual convida al lector a experimentar formes de desobediència política. Aquest imperatiu polític el formula de la següent manera: “Infringeixin cada dia alguna llei trivial que no té sentit, encara que només sigui travessar el carrer en vermell. Utilitzin la seva pròpia ment i decideixin si la llei és justa o raonable. D’aquesta manera, es mantindran en forma, i quan arribi el gran dia, estaran preparats”.
“L’ordre polític estatal exigeix una estandardització i uniformitat que fa possible el control dels individus i l’apropiació de les seves vides a través d’uns determinats procediments i normatives. En conseqüència la gimnàstica anarquista hauria de realitzar-se rebutjant les planificacions”
En llegir aquesta llei, vaig recordar algunes formes de desobediència i insubordinació que ja practico. Per exemple, en l’àmbit personal, transgredir la cortesia i els bons modals quan el meu interlocutor legitima la dominació i la injustícia. Un bon gimnasta anarquista no hauria de ser políticament correcte ni tenir un tracte cordial amb qui no reconeix els drets dels altres. En l’àmbit laboral, no salvar les negligències i necieses de les persones que et manen. Un bon gimnasta anarquista no hauria de servir voluntàriament ni manifestar cap tolerància vers les faltes que cometen els seus superiors sense aptituds i capacitats per al comandament o bé quan aquests imposen el compliment de normes absurdes basades només en el principi d’autoritat. I en l’àmbit econòmic, negar-se a pagar en els caixers automàtics els béns comprats o bé ser atès per un robot quan hi ha treballadors que ho poden fer. Un bon gimnasta anarquista no hauria d’assumir com a consumidor o usuari la desaparició de la pràctica totalitat del personal dels comerços, la qual cosa augmentarà la deshumanització de les ciutats per la funció social que realitza aquest personal, en particular amb alguns dels col·lectius més vulnerables de la població, com és el cas de les persones grans i que viuen soles.
Tanmateix no serà fins arribar el segon capítol del llibre titulat “Ordre local, ordre oficial” quan la Llei de Scott es presenta amb tota la seva eficiència. L’ordre polític estatal exigeix una estandardització i uniformitat que fa possible el control dels individus i l’apropiació de les seves vides a través d’uns determinats procediments i normatives. En conseqüència la gimnàstica anarquista hauria de realitzar-se rebutjant les planificacions urbanístiques, industrials, comercials, alimentàries, energètiques o educatives de grans corporacions sota la cobertura legal dels estats. Així, hauríem de posicionar-nos a favor del comerç de proximitat i de la sostenibilitat dels nostres barris, fer costat a les iniciatives de l’ecosistema de les economies transformadores, defensar els béns comuns, avançar en la sobirania alimentària i energètica i aprofundir en la democratització dels centres d’ensenyament. Perquè a través d’aquestes accions podem rebutjar la rigidesa de la simplificació que imposen els estats en favor de la varietat i diversitat de la complexitat que caracteritza a la naturalesa i molt particularment als éssers humans.
Parafrasejant M. Gandhi en un escrit titulat “L’ideal de l’anarquisme” (Escritos esenciales, 2004), hem de capacitar-nos per a l’autolimitació i l’autosuficiència. Hem de prendre consciència que tenim la capacitat de controlar l’autoritat de l’estat en la mesura que aprenguem a viure sense el control del govern i que el seu exercici de poder es pot ajustar al nostre consentiment en la mesura que fem un esforç continu per regular per nosaltres mateixos els diferents aspectes de la vida. Si practiquem aquesta mena de gimnàstica anarquista estarem preparats per a l’abolició de les relacions de poder i amb això el reduccionisme de la política a l’administració de la societat.
Fèlix Pardo
Deixa un comentari