Fins quan estarem indefensos davant la violència policial?

FINS QUAN ESTAREM INDEFENSOS DAVANT LA VIOLÈNCIA POLICIAL?

Entre les moltes males notícies que ens ha portat aquest any hi ha l’absolució dels mossos implicats en la mutilació d’Ester Quintana i la condemna lleu dels mossos responsables de la mort de Juan Andrés Benítez.
Els dos casos són prou coneguts. El novembre de 2012, mentre participava en la manifestació de la vaga general europea, l’Ester va perdre un ull per l’impacte d’un projectil disparat per uns mossos en una actuació policial que un jutge va considerar “imprudent i desproporcionada”. El setembre de 2013, Juan Andrés Benítez moria, desateses les seves demandes d’atenció mèdica, a causa dels cops reiterats de vuit mossos mentre estava immobilitzat i indefens, després d’una baralla amb uns veïns que havia finalitzat poca estona abans.

En el primer cas, l’actitud de la Generalitat va evolucionar des de la negació rotunda dels fets a l’assumpció implícita que alguna cosa sí que havia passat quan li van demanar disculpes i se la va indemnitzar. En el segon, tot i que la acció violenta dels mossos va ser enregistrada i fotografiada per set persones diferents i era innegable, l’actitud de la Generalitat va anar des de dir que “no es poden jutjar les actuacions policials per unes imatges” a afirmar que Benítez els havia agredit prèviament i que el protocol de reducció que se li va aplicar era pertinent des d’un punt de vista tècnic.

En el primer dels casos, el de l’Ester, el resultat del judici va ser l’absolució dels dos policies implicats perquè no es va poder demostrar que fossin un l’autor del tret i l’altre qui el va ordenar, però el mateix tribunal va recriminar a la Generalitat haver fet tot el possible per dificultar les investigacions. De tot això es dedueix que és evident la culpabilitat d’uns agents policials (si no, per quin motiu la Generalitat va permetre que s’indemnitzés la víctima?), però ni se’ls ha pogut identificar ni incriminar-los (a causa de la manca de voluntat dels responsables polítics).

En el segon, els sis agents policials no van arribar a ser jutjats. Després d’un pacte previ entre defensors i acusadors, van admetre la seva culpabilitat, afirmant, però, que estaven “moralment convençuts” que la seva actuació va ser correcta, i van ser condemnats a dos anys per homicidi i tortures (sense ingrés a la presó) i a dos anys de suspensió de feina i sou, una condemna molt allunyada d’allò que es demanava inicialment.

Per tots dos casos, l’Ester Quintana, els familiars i amics de les dues víctimes, i totes aquelles persones que creuen en la prevalença de la defensa dels drets humans per sobre de criteris de tipus polític, han quedat profundament decebudes. Segueix persistint el tracte de favor judicial o la impunitat en casos flagrants de conductes delictives d’agents policials, afavorits pel l’actitud corporativista dels cossos de seguretat per sobre de la seva professionalitat com a funcionaris públics i la manca de coratge dels responsables polítics, que defugen mantenir conflictes amb aquest poder fàctic o que pensen en obtenir futures col·laboracions si cal mantenir actituds poc democràtiques en la repressió del descontentament social.

A Terrassa també vam tenir no fa gaire un cas semblant que no va merèixer tanta atenció mediàtica a l’àmbit nacional. El gener de 2015 van ser absolts quatre policies municipals acusats de la mort d’un noi terrassenc, Jonathan Carrillo.

Si fem memòria, recordarem que un dia de setembre de 2009, davant dos testimonis i envoltat per altres policies, un policia municipal terrassenc va colpejar i fer caure Jonathan, que estava celebrant una victòria esportiva. Com a conseqüència, el noi va patir una fractura cranial i va morir poques hores després a l’Hospital. Els municipals implicats no van informar a l’ambulància que el va traslladar que el noi havia rebut un for cop al cap i van atribuir el seu estat al fet d’estar begut.

Com en el cas de Benítez, l’acció policial desmesurada va acabar amb la vida d’una persona i, com en el cas de Quintana, el responsable se n’ha sortit sense conseqüències ja que el jutge ha considerat provat l’homicidi, però ha absolt el policia acusat d’homicidi i els tres companys encobridors perquè les investigacions realitzades no han pogut determinar ni quin d’ells va donar la bufetada ni si la resta de companys ho va poder veure i, per tant, encobrir l’autor.

Fins quan els ciutadans i ciutadanes ens haurem de trobar indefensos davant la violència d’alguns policies que no poden controlar el seu estat emocional, davant la manca de professionalitat d’uns membres de cossos de seguretat que defensen els seus companys indesitjables, tot oblidant que són servidors nostres, i davant la covardia interessada d’uns polítics pusil·lànimes?

Federació Local CGT – Terrassa