Gabriel Jaraba*
“Els periòdics han estat, junt amb l’escola, el primer front en la lluita contra l’analfabetisme, l’element que va ser decisiu en l’alfabetització popular i la seva extensió a tots els nivells. Fou per això menyspreat per les elits com a vulgar, però van ser els periodistes els qui van escriure els textos que van fer realitat l’alfabetització de les classes més modestes”
El paper de la premsa impresa en la democràcia és insubstituïble, començant pel seu rol potencial com a element d’alfabetització mediàtica. És a dir, l’educació popular en l’ús del dret a la llibertat d’informació, començant per la comprensió de les maneres que aquesta adopta. Això comporta una greu responsabilitat per als periodistes: la seva condició d’agents d’educació popular.
La visió democràtica de la comunicació atribueix als mitjans una triple missió: informar, entretenir i formar. I amb això, el paper del periodista com a formador cívic i fins i tot com a educador popular i social. Els qui hem estat autodidactes ho sabem bé: per a molts de nosaltres, els periòdics han estat les aules on hem trobat les primeres idees per a la consideració del nostre entorn social. Quan existeixen ganes de saber, els periòdics representen la primera oportunitat d’establir coneixement amb el món de les idees i els fets que van més enllà dels interessos del nostre entorn familiar.
Els periòdics han estat, junt amb l’escola, el primer front en la lluita contra l’analfabetisme, l’element que va ser decisiu en l’alfabetització popular i la seva extensió a tots els nivells. Fou per això menyspreat per les elits com a vulgar, però van ser els periodistes els qui van escriure els textos que van fer realitat l’alfabetització de les classes més modestes.
També la literatura de ficció que més tard esdevingué clàssica va ocupar el seu lloc gràcies als periòdics. Les grans obres d’Alexandre Dumas o de Charles Dickens i molts altres foren publicades primer com a sèries en la premsa. Van ser abans fulletons que novel·les i no es van editar en llibre fins després que haguessin estat un èxit de vendes en format fulletó. La proximitat entre el periodista informador i l’escriptor en funcions d’educador popular era més gran del que ara es suposa. Dickens, l’autor de David Copperfield, va ser periodista abans que escriptor de ficció: el creador del reportatge de denúncia social.
El paper de la ràdio i de la televisió en la difusió de la cultura –en tant que agents de difusió de la paraula— tampoc ha estat menyspreable. El fet que la paraula de terceres persones entrés a la llar va ser un gran element de socialització. Què important és per a la vida democràtica acceptar la paraula dels altres, dels desconeguts, els qui no tenen a veure amb els nostres interessos immediats o els nostres punts de vista. Educació és conèixer allò que hi ha en el món més enllà de casa nostra. Prengueu un nen mal escolaritzat o mal instruït i aviat veureu una persona que gairebé no s’interessarà gens per res que no pertanyi al seu entorn vital més proper.
El paper educador dels mitjans va més enllà de la popularització de diversos graus i aspectes del coneixement. Els mitjans massius esdevenen agents educatius per ser el centre de la socialització en les societats actuals. La comunicació ha obert les portes de la llar i les de les ments de tothom als espais que componen el nostre món tan complex, a d’altres gents, pobles, races i mentalitats. Els periòdics, els mitjans, els periodistes, ens treuen dels nostres racons, ens mostren els altres mons que hi ha en aquest i ens condueixen a descobrir que les ànimes dels homes són una.
A la societat complexa, tal com la defineix Edgar Morin, la comunicació és també complexa, encara més quan és a l’entorn de la comunicació com s’articula la societat contemporània. I l’actual procés de gran digitalització du aquest fet fins el paroxisme; intel·ligència artificial i bioelectrònica, internet de les coses i ètica de les relacions digitals o mediatització creixent de la presència personal i humanisme, l’antiga divisió entre ciències físiques i ciències socials s’esfondra per posar en el centre de la vida allò veritablement humà sense limitacions ni acotacions arbitràries.
El modest diari de paper que se adquireix al quiosc o s’agafa en préstec a la barra del bar pren, vist així, una altra dimensió. És un porta oberta a allò universal que s’ofereix en el cor de la vida quotidiana del veïnat, i això és una cosa molt gran. Els setciències solen afirmar “jo no em crec res del que diuen els diaris” o “tots porten el mateix”. Això seu no és un escepticisme crític sinó una obcecació per la qual res del que s’esdevé al món els pugui importar més que el que afecta els interessos de la seva butxaca o de la seva panxa.
Això ens du a un punt fonamental: de fet, la missió dels periòdics i els mitjans transcendeix l’alfabetització, afecta directament a la humanització. Si com va dir el clàssic, “res d’allò que és humà em pot ésser aliè”, un podria dir que res d’allò que publica la premsa em pot ésser aliè sense que perdi com a mínim un bri d’humanitat. I així, cada lletra de l’alfabet és una peça de la meva columna vertebral, cada notícia del diari d’avui és una dimensió de la meva condició humana.
*Gabriel Jaraba (Barcelona, 1950) és periodista, escriptor, professor i investigador. Doctor en Comunicació i Periodisme, és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de Periodismo en internet, Twitter para periodistas, YouTuber i Hazlo con tu Smartphone.
Article publicat al periòdic digital Catalunya Plural
Deixa un comentari