[Ivan Martos] OTAN, de sortida, sí

Aviat farà 36 anys de la celebració al nostre país del referèndum d’entrada a l’OTAN (12 de març de 1986). Tot i que ja formàvem part de l’OTAN des del 1982, el govern va sotmetre a referèndum la nostra vinculació a l’aliança militar, amb la controvèrsia de fons del canvi de posició del PSOE (passant de “OTAN, de entrada, no” a demanar el Sí a l’entrada en el referèndum).¹

Més enllà de la “controvèrsia” del PSOE, crec que val la pena que atenguem a les condicions del referèndum. I és que la pregunta del referèndum marcava tres condicions per a formar part de l’OTAN. La pregunta literal era:

“El Govern considera convenient, per als interessos nacionals, que Espanya romangui en l’Aliança Atlàntica, i acorda que aquesta permanència s’estableixi en els següents termes:

• 1r. La participació d’Espanya en l’Aliança Atlàntica no inclourà la seva incorporació a l’estructura militar integrada.
• 2n. Es mantindrà la prohibició d’instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol.
• 3r. Es procedirà a la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya.

Considera convenient per a Espanya romandre en l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?”

El resultat del referèndum el coneixem, va guanyar el Sí a la proposta del Govern, exceptuant en alguns territoris com Catalunya. Però, els termes per romandre a l’aliança militar s’han complert? Donat que la legitimitat de la decisió de la voluntat popular depèn de la formulació i els termes de la pregunta, val la pena preguntar-lo.

Des de 1997 Espanya forma part de l’estructura militar de l’OTAN, incomplint el primer terme del referèndum. No només això, sinó que Espanya és seu de Africom, forma part de l’Escut Antimissils i té ubicat estructura militar nordamericana per llançar intervencions a tot el món.

En quant al segon terme, a més de que l’accident de Palomares va mostrar que Estats Units ubica arsenal nuclear on vol, el propi president Felipe González va signar conveni amb el Regne Unit permetent a aquest portar en els seus vaixells l’arsenal que vulgui.

I pel que fa al tercer terme, la presència de militars estatunidencs a Espanya no només no s’ha reduït, sinó que s’ha ampliat per quatre. ²

Per tant, crec que la ciutadania tenim la legitimitat per dir que les condicions del referèndum no s’han complert, i per tant el nostre país ha de sortir de l’OTAN, o si es vol continuar s’ha de repetir un nou referèndum.

I això aquests dies cobra nova actualitat. Estem veient el perill que suposa aquesta organització bèl·lica, creada no per exportar democràcia i drets humans, sinó per ampliar, imposar i assegurar l’hegemonia i control mundial per part dels Estats Units. Fa 36 anys amb tota la justícia vam defensar no formar part de l’OTAN, per ser una maquinària de guerra al servei de l’imperialisme, i aquests dies hem de tornar a repetir “OTAN no, bases fora!”. ³

El que estem veient a l’Est d’Europa sembla la pel·lícula de Stanley Kubrick “¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú”. Espero que la humanitat hagi après alguna cosa d’aquesta genial pel·lícula. La Pau entre els pobles no pot quedar reduïda al final que ens va mostrar Kubrick. Aturem la Guerra. Catalunya, Espanya i Europa no podem quedar sotmesos als interessos dels Estats Units; podem apagar els focs i no atiar-los si tenim una estratègia autònoma i no subordinada.

L’OTAN és el problema i no la solució. L’incompliment dels acords dels anys 90 i els Acords de Minsk, la manipulació als mitjans de comunicació amb fakes news (armes de destrucció massiva a Iraq, suposada invasió iminent de Rússia a Ucraïna…) i l’expansió constant sense fre d’aquesta organització, ens porta a un món més bèl·lic, inestable i insegur.⁴

La nostra societat vol la Pau, i ens hem mobilitzat molts cops contra la guerra, per la voluntat dels pobles, per la justícia social i pels drets humans. Hem d’exigir doncs ara mateix una desescalada militar a la zona. Hem d’exigir que Espanya no contribueixi a posar-nos a tots en perill; han de tornar els militars espanyols i la flota que el govern equivocadament ha enviat. I finalment per acabar, han de ser institucions com l’OSCE i l’ONU les que intervinguin per resoldre els conflictes.⁵

Ivan Martos Aguilar