Resulta com a mínim curiós que a casa nostra el debat polític sigui sempre sobre qüestions de política interna, com les baralles entre govern i oposició o l’amnistia, i gairebé mai es parli de la situació internacional i de com ens afecta. I és que ens estem perdent el debat que hi ha a Europa, i realment hi tenim molt a perdre. Espero que ara que tenim dos processos electorals davant, les eleccions catalanes i les europees, en el debat polític es discuteixi de la guerra i la pau.
Els darrers mesos estem veient, perplexos, la creixent atmosfera bel·licista que envolta el continent. Assistim a un creixent nombre de declaracions, per part dels EUA i la UE, que encoratgen una espiral bel·licista contra Rússia. Tot i que en aquests dos anys, la UE i els EUA han estat testimonis que el lliurament constant d’armes cap a Ucraïna no només no ha contribuït a posar fi al conflicte, sinó que ho està allargant, incrementant el nombre de morts i el patiment.
Ursula von der Leyen, ja en campanya electoral per a les pròximes eleccions europees, va anunciar un pla per a augmentar “massivament” la producció d’armes i, si torna a ser escollida, proposaria la creació d’un comissari per a Defensa. El canceller alemany Olof Scholz, va encoratjar als països membres a “abandonar la indústria manufacturera i centrar-nos en la producció d’armament a gran escala” i a incrementar l’ajuda militar a Ucraïna.
En lloc de buscar solucions a través del diàleg i la negociació, les oligarquies i el gran capital nord-americà i europeu opten per una estratègia que només alimenta la violència i la cronificació d’un conflicte les conseqüències del qual només estan pagant les classes treballadores.
Les declaracions sobre el servei militar obligatori, l’augment de la inversió a Defensa o l’enviament d’armament a Ucraïna (i a Israel) representen un pas més en una escalada irresponsable que cal que rebutgem. Els veritables beneficiaris d’aquesta situació són el gran capital i el gran complex armamentístic.
És crucial comprendre que no es pot guanyar una guerra contra una potència nuclear a la seva pròpia frontera sense arriscar-se a un conflicte nuclear. Per tant, qualsevol intent d’enfortiment de l’OTAN o subministrament d’armes a Ucraïna només serveix per alimentar aquesta espiral perillosa de violència.
És el moment d’apostar per la pau i la diplomàcia com a úniques vies per construir un món basat en la cooperació i el respecte mutu. La política exterior d’Espanya s’hauria de centrar a aconseguir un alto el foc a Ucraïna, recuperar les negociacions iniciades a Istanbul el març del 2022 i proposar una conferència internacional per donar suport a una sortida diplomàtica a la guerra d’Ucraïna basada en la Seguretat Compartida d’Ucraïna i Rússia.
Aquestes tensions a la zona només es poden resoldre per la via democràtica a través dels mecanismes de l’ONU i l’OSCE. En una escalada bel·licista, la classe treballadora no tenim res a guanyar i sí tot a perdre. Són les seves guerres i els nostres morts.
I com no, cal parlar també d’Israel i Palestina. No podem tolerar més el suport dels governs occidentals i l’enviament d’armament a Israel en la seva neteja ètnica i genocidi del poble palestí. Els palestins tenen el dret a existir i a viure, i la nostra política exterior hauria de basar-se en el reconeixement de l’estat palestí i en aturar l’expansionisme militar israelià.
Aturem l’escalada bel·licista. No a la guerra! No a les guerres! És hora de fer la pau! Aturem els canalles que fan les guerres. Alto el foc. Diàleg.
Ivan Martos Aguilar
Deixa un comentari