Passat el primer mes ja se’n pot parlar. Una primera impressió és que s’hi dona un esponjament notable. No hi ha la presència atapeïda de lletra, de negre sobre blanc. Val a dir que entra pels ulls. S’ha omplert també de color. Les imatges, les estampes llueixen arreu.
Anem a pams. La portada llueix la capçalera anterior. Però aquesta queda aïllada al capdamunt de la pàgina. Fa l’efecte que està volant. La composició tampoc no acaba de fer el pes. Els diferents elements que apareixen en portada semblen desordenats. Potser és degut a la portada de tants diaris que és quadriculada a base de rectangles i quadrats. Estàs acostumat a l’acotament.
Les fotografies, els cromos tenen preponderància. Tot i que necessiten l’equilibri d’un peu escrit que les expliqui. Moltes vegades s’abusa de la mida, són massa grans. Per posar un exemple, en una edició de fa dies apareixia un reportatge gràfic d’un terra pintat amb uns jocs, al carrer Telers (desemboca a la Plaça Gran). Les fotografies eren espectaculars, però s’acompanyaven de dues ratlletes de text que no donaven prou explicació d’aquesta pintada.
En altres ocasions s’usa l’estampa per a donar fe d’un acte cultural del cap de setmana. Es ventila l’assumpte amb la labor del fotògraf i un escarransit peu escrit que no fa justícia de l’acte, quan caldria una ressenya que no ha de ser gaire llarga, però que sigui d’un espectador atent, interessat.
Continua el criteri estret que el mitjà ha d’estar vinculat a Terrassa i els terrassencs. Així, per exemple, es posa en valor, a la portada, la participació d’un actor bregat al Nacional en una estrena recent. En canvi, no es fa cap al·lusió a un acte cultural de volada a la Faràndula de Sabadell. L’òpera Aida va fer aixecar el teló tres cops en una setmana. I per si no queda clar el seu valor, la premsa de Barcelona (refractària a treure el nas fora de la ciutat) en va valorar el treball amb una crònica crítica al cap de pocs dies.
Si es fa un acte cultural rellevant a la comarca se n’ha de parlar. I més ara que el director d’ambdós diaris és el mateix. Se superarà el criteri caspós, carrincló i absurd?
«City of film», l’ESCAC a la ciutat, però com ressona el setè art en la premsa local? On són les cròniques rumiades sobre el que es projecta setmanalment a les sales fosques? Fins i tot el paperet, el programa que es repartia al cinema Catalunya ha desaparegut. Només queden uns fulls penjats a la cartellera interior que parlen de les projeccions.
Tot just avui (21/05/2021) han aparegut unes cartes al director. Pensava que també s’hauria fos aquesta secció.
Ja no tenim l’afable Edi amb el seu humor blanc amb els ninots. Caldrà trobar algú que ens faci somriure. L’humor és ara més necessari que mai. Hi haurà pressupost?
A la presentació de la nova etapa del Diari de Terrassa s’insistia en la necessitat de la premsa de proximitat. Ara bé, el cost que suposa el volem assumir més enllà de les bones intencions? Segons sembla, les vendes van a la baixa estrepitosament. I les edicions digitals donen calaix? El paper no ven. Ahir, al tren, comptava un lector en paper per 11 amb el mòbil encès.
Fa deu anys es va iniciar la publicació de la revista Vallesos, que vol recosir tota aquesta amalgama de ciutats i pobles de la comarca. Però de publicació semestral no pot seguir-se el dia a dia. Això és tasca de la premsa diària. Però és un intent de remar en direcció aglutinadora, de sumar, de fer adonar què passa a prop, fugint de localismes de pa sucat amb oli.
Jaume Valls Droguet
Deixa un comentari