Rosa Gilabert i Jaume Valls
Davant la nova guerra a Ucraïna, l’ONG terrassenca que de fa anys n’acull nenes i nens durant Nadal i l’estiu, torna a moure’s per a poder portar-los aquí ara que van mal dades.
Per un altre cantó, el poble del Sàhara Occidental també es va veure obligat a fugir de casa seva davant l’ocupació del Marroc. Tot va començar el novembre de 1975 amb el dictador F. Franco al llit. L’estat espanyol se’n va desentendre de la província del Sàhara Occidental. Se’ls considerava espanyols i tenien el seu DNI. El Marroc va ocupar les terres en el que van anomenar la marxa verda. Els sahrauís van refugiar-se a Algèria, al voltant de Tindouf, en campaments. L’estat algerià els va oferir una part de desert, la Hamada. És on fa més calor, és el punt més calent de tota l’Àfrica. I encara hi són des de fa quasi cinquanta anys.
Aquests sahrauís malviuen enmig de la Hamada, el lloc més calent del desert del Sàhara. A l’estiu el termòmetre s’hi enfila més amunt dels 50 graus. Davant aquesta situació es va crear “VACANCES EN PAU” per portar la canalla a l’estat espanyol els mesos de juliol i agost. Les CCOO -Comissions Obreres, el sindicat hi van tenir molt a veure. Concretament a Terrassa es va crear l’ONG Terrasaharaui, jugant amb el nom de la ciutat. Així els vailets arriben a Terrassa i a totes les comunitats de l’estat els mesos més calorosos acollits per famílies. També s’organitza a Itàlia i altres llocs.
Els darrers dos anys van deixar de pujar per la pandèmia. I ara es reprèn l’acollida temporal. Podem anunciar-ho contents de continuar aquesta acció especial a favor dels infants.
I ens vam decidir de totes totes a participar en aquesta iniciativa de “VACANCES EN PAU”. Ella, la Rosa, metge, ja havia col·laborat en les revisions mèdiques que se’ls fan cada any. L’estiu de 2009 vam començar a tenir el Sidi Mbarec a casa. El nen tenia aleshores 6 anys. Va anar tornant fins al llindar de l’adolescència. No vulgueu saber la de coses que va descobrir. El primer dia va arribar a casa d’uns amics membres de l’associació Terrasaharaui que l’havien recollit a l’aeroport. Quan el vam anar a buscar es va quedar aturat davant les escales! No sabia el que eren unes escales perquè no n’havia baixat mai cap. Als campaments d’on venia tot és a peu pla. També la gran sorpresa de l’aigua que sortia de l’aixeta, tota sola… Ui, el primer dia que es va banyar en una riera prop de la Pobla de Lillet amb un flotador als braços va entrar poruc, a poc a poc, al gorg que tenia… dos pams d’aigua! No en vulgueu saber de peripècies!
No em puc estar de recomanar uns textos que parlen del país del Sàhara Occidental quan no havia estat ocupat encara pel Marroc. La meva neboda que coneix de primera mà la literatura oriental xinesa em va fer arribar una primícia. Era una narració escrita per una taiwanesa “Diaris del Sàhara”. Sota el pseudònim de Sanmao la dona jove, il·lusionada i enamorada ens explica les seves vivències al Sàhara Occidental quan encara estava tutelat per Espanya. Era l’any 1974 quan hi arriben. Hi va anar amb el José de Jaén que havia trobat feina a l’empresa que explotava els fosfats. Així coneixem el seu dia a dia: les relacions sempre positives amb el veïnatge – la seva caseta tenia les portes obertes-, les peripècies descobrint el desert que quasi els costa la vida, les anades i vingudes al centre de Al Aiun per a comprar els queviures… Acaba justament quan han de deixar precipitadament el país del Sàhara Occidental davant l’ocupació marroquina. Fugen a les Canàries.
Aquests diaris són d’una gran senzillesa i alhora són exquisits. Fan de molt bon llegir. Per altre cantó, l’edició de 2016 de l’editorial Rata_ és molt cuidada.
“L’ONG Terrasaharaui es va crear per portar la canalla a la ciutat els mesos de juliol i agost”
Cada estiu que hem tingut el Sidi Mba· rec assistíem a una trobada festiva orga· nitzada per l’ajuntament. Ens hem trobat al pati interior del mateix ajuntament o bé al parc de Sant Jordi. Acostumava a assistirhi l’alcalde que compartia conversa i beguda. Precisament en aquesta trobada coincidíem amb la colla de la canalla vinguda d’Ucraïna. Vam conèixer així aquesta altra acollida feta a la ciutat. Quan et miraves les cares alegres dels infants con· trastava la blancor de pell dels ucraïnesos amb les cares emmorenides o fosques dels sahrauís. Els ulls blaus amb els marrons. Una simfonia de color i totes les ganes de menjar-se el món de la mainada.
Val a dir també que des de l’ajuntament s’ha anat sufragant els costos del viatge en avió i també que s’ha ofert plaça per assistir als Casals d’estiu que se celebren a diferents llocs de la ciutat. És d’agrair aquesta col·laboració municipal!
Famílies que ajuden a famílies. Si esteu interessats a acollir un nen o una nena aquest estiu contacteu: info@terrasaharaui.cat us atendrem i contestarem les vostres preguntes. Serà un estiu diferent per a la canalla i també per a vosaltres adults.
L’escalf del somriure d’un infant us espera!
Deixa un comentari