[Jaume Valls] Cartes impertinents: El pedregós camí de la immersió lingüística

No Comment

If you can keep your head when all about you are losing theirs and blaming it on you.
Rudyard Kipling, IF

Més lluny, heu d’anar més lluny/dels arbres caiguts que ara us empresonen,/i quan els haureu guanyat/tingueu ben present no aturar-vos.
Konstandinos Kavafis; Carles Riba; Lluís Llach (1975)


Vull recórrer el meu pas per les aules fixant-me en l‘atenció a la llengua catalana. De ser una assignatura tolerada, a entrar al currículum, i finalment, a tenir un paper preponderant amb la immersió lingüística.
Tota vegada que vull agrair el treball de tantes companyes i companys amb qui he compartit il·lusió i esforç. I un reconeixement als qui encara us hi esteu trencant les banyes. Calladament. Sovint baquetejats. Però que us aixequeu cada matí i hi torneu. Coratge!

1969. Inicis a Nou Barris-La Guineueta- de Barcelona. L’escola Ginesta és en una construcció pobre al damunt d’una sala que fa d’església. Hi treballo la llengua amb un llibre preciós, Estels, publicat per Teide (1968). Redactat amorosament per l’Àngels Garriga, mestra sàvia i mare de la Marta Mata. El llibre, un aplec de textos que acosten els vailets a les tradicions de Barcelona, a les rondalles, als poemes i fins i tot al teatre i il·lustrat per l’inefable Cesc. Ah, i molt important, m’empapo dels punts que defineixen l’Escola Activa/Nova. Vols una millor manera d’encetar el camí de mestre de minyons!

1973. Bo i acabant Magisteri a la Normal de Sants, faig classes pagades per Òmnium Cultural -els mestres de català- ja a la nostra ciutat. Una lluita a contracorrent. Dies durs de picar pedra.

1976. “Oposiciones” el juliol, de les quals surto Maestro Nacional. Formació pobra, magra, per anar a Almendralejo, Ponferrada o Mura. Com definia José Antonio: «España una unidad de destino en lo universal», una frase tan buida com el que va ser la formació rebuda a la Normal de Sants. M’envien al Colegio Nacional José Carbonell, nou de trinca en un descampat sobre el Poble Nou de la ciutat. Hi faig unes horetes de llengua i encara gràcies. Faig també les de la meva paral·lela de 1er, perquè ella no en sabia. Ara, però, hi ha un reconeixement explícit. És al currículum escolar.

Formació no reglada. Mentrestant ,he escoltat Pau Vila, Marta Mata, he assistit regularment a les escoles d’estiu de Rosa Sensat. Seguidor del Xesco Boix, dels Cicles de Teatre Cavall Fort al Romea que arribarien també a la casa com Rialles (1972). La literatura de la mà de l’Aurora Díaz-Plaja, ella em va regalar Gip en el televisor de Gianni Rodari. A aquest pedagog vaig conèixer-lo personalment a l’escola d’Estiu del 1977 que hi desplegà un curs. Joan Amades i la rondallística. Revistes com Faristol, In-fan-cia, Perspectiva Escolar i Cuadernos de Pedagogía.
Al diari Tele/Expres del 10 de maig de 1975, en portada s’hi llegeix:

CATALÀ A L’ESCOLA
«El estado se hará cargo de la enseñanza de las lenguas maternas en preescolar y EGB»

1978. Canvio a l’altre cantó de la ciutat, les Arenes, Colegio Juan XXIII. Edificat arran de la riuada com un focus vertebrador del barri, compta amb un teatre-cinema de més de quatre-centes butaques, biblioteca, sales de reunions i dotze aules en dos pisos al damunt. Al davant i fent de màquina del tren, hi ha l’intrèpid escolapi “padre Alejandro”, l’Àlex García Duran. Quan hi arribo ell és molt lluny, és a educar els xavals del carrer a Mexico DF.

“Amb les tres hores setmanals de llengua, es constata que els xicotots de 14 anys no obtenen una bona adquisició del català”

Començo fent-me càrrec de cursos de cicle mitjà. El contacte amb la llengua porta la lectura de Sebastià Sorribas i el convido a parlar amb els galifardeus de deu anys. Un altre cop ens arribem a casa de l’Anna Murià, havent llegit contes seus. I encetem espectacle, el teatre de titelles, amb una sessió magistral de Joan Baixas de la rondalla “La flor Romanial”. Una sessió pilot del programa de Pedagogia de l’Espectacle (1975) nascuda a la ciutat. És la llengua que fa entrar en l’entramat de la cultura. La clau per bucejar en el mar mil·lenari de tantes generacions, tantes històries, tantes lluites per arribar al nostre present incert.

estels Portada del llibre Estels (Teide, 1968), un dels més importants per al professorat en aquella època.

Amb les tres hores setmanals de llengua, es constata que els xicotots de 14 anys no obtenen una bona adquisició del català. Acaben l’educació primària, el 8è curs, sense dominar-la prou. L’Àngel Copete prou els ha comentat que els serà molt útil per anar a treballar, que podran defensar-se millor. Que tindran més possibilitats de trobar feina. Però el nivell amb el que surten és baix. L’Àngel té un bon ascendent amb els grans perquè els fa Socials. I té manetes per actuar amb ells, se l’escolten.

“Ja s’ha començat a posar remei a l’anomalia presentada amb un nou enfocament. Ve avalat per l’experiència canadenca”

197… Els anys setanta havia aparegut un cartell al carrer que em va fer qüestionar el meu treball docent. De sempre venia l’empelt de la llengua castellana, venia de menut quan havia après a llegir i havia continuat al llarg de l’escolaritat. Els batxillerats també havien continuat així. Val a dir que llegia Cavall Fort, els Tintins, després novel·les. Era capaç de seguir una conferència en català i anar prenent les notes en castellà. Traducció simultània, m’hi havia avesat.

No va ser fins a una mena de curs pont, passat el batxillerat, que vaig estudiar la llengua catalana i feia els dictats amb La revolta dels animals (Animal Farm) de George Orwell. Finalment aprenia a escriure-hi. Ei, que torno al cartell del començament del paràgraf que em va interrogar vivament. Era d’Òmnium Cultural. S’hi veia una verda pissarra amb la frase: ENSENYAMENT EN CATALÀ.

No veia possible un canvi d’aquell calibre, això no pot ser, em deia silenciosament. Em va commoure la proposta, però la veia inviable Era la sembra, tot just, d’una nova llavor que creixia amagada encara sota terra. Dies vindrien.

Diario de Terrassa, 18 de maig de 1985. Un article de pàgina sencera ve encapçalat així:

«SIETE ESCUELAS PÚBLICAS DE PÁRVULOS HAN INICIADO EL “PROCESO DE IMMERSIÓN” DEL CATALÁN»
«El objetivo es que los alumnos en segunda etapa terminen con un bilingüismo perfecto.»

Cartell de la taula rodona ”Normalització lingüística i cultural de l’escola”, celebrat el 26 de febrer de 1986 al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa

Ja s’ha començat a posar remei a l’anomalia presentada amb un nou enfocament. Ve avalat per l’experiència canadenca. Debatem el tema en claustre. Es requereix la presència d’experts. L’Associació de Mestres Alexandre Galí de la ciutat prepara una taula rodona al Centre Cultural (26/2/1986) amb J.L. López del Castillo -lingüista-, Miquel Tressserres i Mercè Galí, regidora d’Ensenyament: ”Normalització lingüística i cultural de l’escola” n’és el títol.

L’Àngel Copete, el director, ha dit ben clar al claustre de mestres que cal fer un reciclatge de la llengua si pensen romandre a Catalunya (reciclaje o maleta). Per altre cantó, ha explicat els pares el plantejament de la immersió, i els ha assegurat que no aniria en detriment de la llengua castellana. Li tenen tota la confiança.
Per altre cantó, s’ofereix formació específica per a dur a cap la immersió a càrrec de Dolors Flamerich: Elements d’Expressió Oral. Català progressiu. Es fan les sessions els migdies en una escola que disposava d’espai per acollir-nos d’arreu de la ciutat. Malgrat la incomoditat de dinar d’entrepà i presses per ser abans de les tres als centres, s’hi assisteix (84-85 i 86-87). Es busca una preparació adient per enfocar aquest canvi copernicà. Més tard, es publicarà el llibre que aplegava aquests elements esparsos: Com fer descobrir una nova llengua. Hi ha il·lusió, ganes de fer-ho bé, empenta col·lectiva.

Al Claustre del Joan XXIII continua el debat. Per un cantó, els que ens ho creiem, ens hi hem preparat i veiem clar el camí i els que s’hi mostren reticents i no volen saber-ne res. L’Àngel, finalment, decanta la balança cap a la nova manera d’enfocar la llengua amb un argument de poc pes però de murri, sempre havia sabut capejar els temporals. Accepta la Immersió i no va més enllà. Perquè no vol que el nostre centre sigui el “furgón de cola” amb el fanalet vermell. Veient venir que s’estendrà, no vol posar bastons a les rodes, no vol fer resistència numantina contra una batalla perduda.

Ara bé, quan es parla de qui se’n farà el càrrec, de la Immersió, ens va clavar una mirada entre burleta i irònica exclamant: «Apa-li, vosaltres que l’heu defensada arremangueu-vos-hi!».

“Al Claustre del Joan XXIII continua el debat. Per un cantó, els que ens ho creiem, ens hi hem preparat i veiem clar el camí i els que s’hi mostren reticents i no volen saber-ne res”

Curs 1987-88 Iniciem la Immersió amb l’Anna Carpena als dos grups de 4 anys. Començàrem amb els elements d’expressió oral. Petites històries on des del primer moment la canalla ja parlava. Repetint mots, expressions que anaven creixent en nous matisos, cantant. Fent una comunicació directa, viva. Rellegeixo ara uns fulls d’una proposta fotocopiada que se’ns va repartir en la formació: una història de la Gemma i en Marc: El fantasma del Castell.

Curs 1988-89. Excepcionalment he trobat el bloc on anava escrivint la programació de gener a juny de 1989. Tingueu en compte que és ja durant el 2on any de la Immersió. Per exemple, a la setmana del 16 al 20 de gener destaco l’Anàlisi Fonètica: picar paraules; reconeixement de la síl·laba tònica. Paraules curtes de coses grans i paraules llargues de coses petites. El fonema…Va ser un treball apassionant, dia a dia. La canalla seguia les propostes.
Val a dir que vaig tenir una companya molt pencona, amb moltes iniciatives a l’aula. Parlant en plata em feia gelós, però vaig acabar acceptant que feia el meu paper programant conjuntament i donant el que podia. Ella no em va fer sentir mai malament i treballàvem colze a colze.

Fent ús del cinema, vam portar el film d’animació La Flauta dels sis Barrufets, que aleshores acabada de doblar, tenia molt èxit, així com altres curts doblats.

Vam acomiadar el curs amb la narració de la Teresa Duran, apareguda a la revista In-fàn-cia el 1987: La Rosó a la platja.

Davant els marrecs de tot el parvulari i amb uns decorats a càrrec de la Maria, una companya que tenia traça a dibuixar.

Després d’aquest recorregut que tanco el curs 1988-1989, finalitzo el comentari sobre l’ensenyament de la llengua catalana.

El mateix protagonista, Àngel Copete, havent llegit el text, m’hi ha fet algunes precisions que recullo. L’Anna Carpena també hi ha donat el seu vist-i-plau. Altres mestres també n’han dit la seva. Els agraeixo la gentilesa i la paciència de posar-s’hi.

Per acabar unes paraules del Salvador Cardús, valedor nostre davant tantes escopinades rebudes:

“L’existència del català -i de la nació que contribueix a crear- depèn en últim terme de l’emancipació política de la comunitat per superar el marc actual de dependència estructural”.
Diari ARA 27/12/2021

Jaume Valls Droguet

Related Articles

Deixa un comentari