Després de la riuada
Les traces del silenci, investigació a escena, per Therkas Teatre, a l’Alegria, 25 i 26 de setembre.
El centre de la representació era un aspecte obscur del període franquista, el tràfic d’infants. I es centrava en un moment molt concret, les riuades del Vallès del setembre de 1962 i a la nostra ciutat de Terrassa. Què es va fer amb els infants que hi van perdre llurs pares? Hi havia expectació, per tant. I la sala de l’Alegria es va omplir tres vegades en un cap setmana. Va emular el Quim Masferrer que va omplir també tres sessions a la Factoria el cap de setmana següent i el DdT se’n va fer ressò sense escatimar-hi espai.
Preguntada l’actriu que hi intervenia, la Rosa Aguado, sobre el nom de la companyia m’indicà que feia referència a TERCA. Una paraula emmascarada, Therkas, dita d’una persona que no es deixa vèncer per les dificultats i segueix tossuda, obstinada endavant. Sembla indicar, doncs, que no va ser fàcil la investigació. Es trobaren amb pals a les rodes.
Per un altre cantó al programa de la temporada del quadrimestre hi consta: «Subvencionat per Terrassa crea». Apareix amb lletra cursiva al peu de l’anunci de la nostra obra. Mira, ves per on, una bona noticia! Que es mimi la CREACIÓ m’admira. Desitjo que sigui una iniciativa amb un llarg recorregut.
Però, anem al gra. Aquella nit de temporal va arrossegar tot el que se li va posar per davant. El més preuat van ser les vides que van acabar violentament. I els infants que hi van perdre llurs pares? La gran pregunta que vol respondre la representació, què es va fer d’aquella canalla orfe? Qui se’n va aprofitar? Es van buscar prou els seus familiars més propers? Per assajar de respondre tants interrogants ha calgut obstinació, tossuderia!
A l’escenari, sobrietat. Hi apareixen uns arxivadors metàl·lics antics descomunals, una taula amb un llumet i unes cadires. És significatiu que les protagonistes siguin dues dones, elles que porten els nens al seu ventre i els pareixen amb dolors. S’hi mouen dues actrius, una freda arxivera gelosa dels seus papers i una investigadora/periodista que remena un assumpte escabrós sobre el que s’ha guardat un silenci interessat. Les dues es mantenen allunyades. Només al final de tot es notarà una aproximació parlant de l’adopció que està preparant la periodista amb el gran secret descobert per l’arxivera.
Durant l’escenificació es promou la participació directa dels espectadors. Primer fent llegir en veu alta algunes cartes que van ser dirigides a l’Ajuntament demanant canalla per ser adoptada o afillada entre els orfes de la desgraciada riuada. Després, havent escalfat els motors de la participació del públic amb la lectura de cartes, es pregunta sobre un dilema: És millor donar la canalla a famílies acomodades que tenen la caritat cristiana de demanar-los o bé buscar i buscar la família que pugui acollir aquell membre seu que s’ha salvat? Cada actriu defensa una cara del dilema i es passa a la presa de posició dels que ocupen les butaques a la sala. Llums encesos. Va començar un petit torn de paraules. Doncs bé va haver-hi qui s’ho va agafar a la valenta i es va encendre contra una actriu. Els límits entre ficció i realitat van quedar en entredit per uns moments.
Avença la representació i es projecta un document. En el full hi apareix una llista mecanografiada de les persones que s’havien interessat a afillar o adoptar. Aquest document denota que s’havien repassat les cartes rebudes pel funcionari de torn bo i fent-ne un buidat exhaustiu. Però no hi ha cap escrit acreditatiu del lliurament de la canalla. Davant d’aquest buit no es pot fer cap afirmació rotunda. Són les Traces del silenci!
El mateix J. Valls Vila, funcionari del nostre Ajuntament, va publicar a instàncies municipals el llibre: La riuada de 1962, la catástrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme (2012) i hi llegeixo: «També es reberen a l’Ajuntament oferiments d’institucions i particulars per acollir o afillar-se infants orfes, tot i que no n’hem conegut cap cas». (Pàgina 88)
Ara bé, sabent les barbaritats comeses des del final de la contesa bèl·lica, a partir de la «Victoria» de l’1 d’abril de 1939, es pot pensar molt i molt malament. La periodista Montse Armengou i altres van preparar dos treballs a TV3 i en van publicar un llibre: Els nens perduts del franquisme (Proa 2002). La seva lectura és escruixidora! Podria reproduir-ne fragments però m’allargaria.
També he tingut a les mans l’àlbum Fill de rojo, de Joan Portell i Ignasi Blanch (Tantàgora, 2007). A la col·lecció La guerra dels grans. El protagonista, de deu anys, porta l’estigma de ser el fill del Cinto Palau (afusellat per rojo, denunciat per uns veïns que volien apoderar-se de la seva vivenda).
Torno al teatre. En un final in crescendo la investigadora pregunta el cognom a l’arxivera. Resulta que en una carta de petició d’infants hi apareix el seu cognom. Lligant caps s’adona que la seva cosina era una nena ‘robada’, i ella no en sabia res de res. Ara sí que les dues dones, l’arxivera i la investigadora s’apropen.
I s’acaba la representació teatral d’una investigació sobre una cara obscura d’aquell 1962. Un any celebrat com «25 años de paz», a comptar des de la instauració del govern dels sublevats a Burgos el 1937. Afortunadament ens en queda l’humor. La revista satírica de l’època La Codorniz va publicar en portada «25 años de paz y ciencia». Va rebre multa i tancament però ja l’havien feta grossa. De moment el nostre Miquel Ferreres se la campa, però bufen mals vents que inquieten.
Jaume Valls i Droguet
Terrassa, 19 d’octubre de 2021
Deixa un comentari