El salari mínim interprofessional (SMI) va ser creat pel dictador Franco amb l’objectiu de crear una situació nacional i internacional d’empara per als treballadors del camp i els serveis domèstics, així com als sectors productius i de serveis que no estaven subjectes a convenis col·lectius, després de les calamitats i esclavitud extrema a la qual havia sotmès al poble espanyol després del cop d’estat del 36, després de 24 anys de repressió, empresonaments i crims. El 1963 es posava en marxa aquesta llei que venia a rentar la cara del règim feixista.
El primer salari mínim es va establir en 1.800 ptes (10,8 € al canvi) per als treballadors industrials majors de 18 anys, 1.200 pessetes (7,21 €) per a majors de 14 anys i 40 ptes diàries, 24 cm. de €, per als treballadors agrícoles. Per fer-se una idea de la misèria que aquest SMI suposava, entre els anys 1967 i 1970 va doblar l’import. En aquesta època jo treballava en Indústries Veyga S.A. i la nostra setmanada era de 3.100 ptes, al mes 12.400 ptes, el que no era per tirar coets. Què podia fer una persona amb 3.600 ptes al mes?
Això és només per situar-nos en el temps, no pretenc fer un desenvolupament del seu comportament. La idea és esbrinar quina utilitat ha tingut i quina utilitat té en l’actualitat, aquest SMI.
Sembla ara com si l’increment i actualització de l’SMI a 1.200 € o, cosa que és el mateix, el 60% del salari mig espanyol, fos la solució messiànica als problemes de les classes treballadores; ara que, com qui no vol la cosa, les indústries, el camp, la ramaderia, els serveis i els senyors de la banca, així com les indústries energètiques, estan desenvolupant les condicions per a la modernització, tecnificació i carbonització dels mitjans de producció.
Aquest assumpte ha generat, està generant i generarà uns perjudicis extraordinaris a la baula que més ha patit les conseqüències del sistema capitalista. És cert que el conjunt de les classes treballadores pateixen i patiran les conseqüències, però especialment les dones. De res serveixen lleis d’igualtat i contra la bretxa de gènere, la situació de les dones segueix igual.
Segons un informe publicat per EUROFUND, organització europea creada per estats, sindicats i organitzacions empresarials, el 60% de les persones que treballen a la UE cobren menys del 90% de l’SMI i són dones. Aquest informe va ser publicat pel diari El País el 4 de juny de 2019.
En el cas d’Espanya, la proporció és del 62%, quan les dones representen el 47,8% de la força de treball, aquest mateix informe adverteix que la pujada de l’SMI, per si sola, no resol la bretxa de gènere que existeix en el mercat laboral.
Ara que està de moda reformar les pensions en detriment de pensionistes i jubilats, al·legant la insostenibilitat del sistema, convindria conèixer una dada esclaridora. Segons el director general a Espanya de l’OIT, Sr. Joaquín Nieto, (els treballadors espanyols van perdre 3.200 € anuals en el període comprès entre 2009 i 2017, gairebé 64.500 M d’€ anuals o, cosa que és el mateix, en el període indicat , 580.500 M. d’€. On són aquests diners? A la butxaca dels empresaris i en paradisos fiscals. Quina repercussió econòmica ha tingut per a les arques de l’Estat? En el cas de la hisenda pública, 78.000 M€, en el cas de la SS, 173.000 M€.
Aquestes dades exposades són significatives per entendre que, si volem solucionar els mals que ens afligeixen, cal acabar amb les coses que ho provoquen.
Segons un informe elaborat per la UGT i publicat per La Vanguardia, el 18 de febrer de 2020, els homes cobren un 25,93% més que les dones, de manera regular. Un altre informe, en aquest cas de la USO, publicat també pel mateix diari, el 4 de juliol de 2019, assegura: “les dones que cobren menys de l’SMI, dupliquen als homes”. Què demostren aquests informes? Que tothom sap la veritat del que passa. Llavors, si tothom coneix aquesta injustícia que provoca la bretxa de gènere, per què no s’actua amb la contundència necessària per canviar-ho?
Les raons són òbvies, hi ha interessos molt més profunds que la mera incapacitat per a combatre aquestes injustícies. Si realment volem acabar amb aquesta ignomínia, cal anar al fons de l’assumpte.
Fa uns dies, la ministra de Treball Yolanda Díaz, en un programa radiofònic, deia: “no entenc com els empresaris i el govern (referint-se a la ministra d’Economia Nadia Calviño, ministra imposada pels poders econòmics de la UE), es neguen a pujar l’SMI, quan l’increment que estem proposant des d’aquest ministeri amb prou feines suposa 30 cèntims diaris”.
La raó és ben senzilla, companya Yolanda. Necessiten confondre i embullar l’opinió pública amb aquest assumpte de l’SMI, en la situació provocada per la pandèmia i la pobra situació econòmica en la qual es troben les empreses. El quid de la qüestió no és pujar o no l’SMI, sinó l’articulat de les reformes laborals, (que sembla que ningú vol abordar), que impedeix que, tant l’SMI com els augments que es poguessin produir en els salaris per l’augment de l’IPC, es puguin aplicar. De res serveix promulgar lleis dirigides a millorar els drets socials i econòmics dels treballadors i treballadores si els empresaris tenen a les seves mans una arma tan potent com aquestes reformes laborals, contra les que no es vol (des de sindicats i partits) lluitar amb totes les armes que tenim, per aconseguir la seva derogació.
No hi ha cap dubte que, si no existissin aquestes reformes, la negociació col·lectiva dels convenis sectorials, la implantació de la jubilació a 65 anys, l’eliminació dels convenis d’empresa, (que tant de mal han fet al conjunt de la classe obrera), s’haurien pogut negociar des de posicions més favorables, acabar amb la xacra de la bretxa de gènere, aconseguir millors salaris, imposar l’impost tecnològic, que haurà de contrarestar l’eliminació de llocs de treball, serien algunes de les lluites que avui, tindríem plantejades.
Aquells que els seus interessos no són uns altres que la defensa a ultrança de les classes treballadores i populars hauran d’assumir el repte inqüestionable del paper i el treball que han fet les dones al llarg de la història. Hauria estat del tot impossible, que l’evolució humana hagués aconseguit cotes i avenços en tots els aspectes, sense l’aportació indispensable de les dones, sobretot i abans que res, de la dona treballadora.
És temps de posar-se a treballar per la igualtat, per això és necessari que aquells que ens representen siguin capaços de reconèixer com a treball remunerable les cures a la família. Aquest pas, molt important, trauria de la precarietat milions de dones que han vist, al llarg dels anys, com han hagut de bregar amb fills, pares i marits (aquests, en molts casos, còmplices del sistema que els explota), i que no han vist recompensada aquesta doble explotació.
Això és possible. Hem d’actuar amb valentia i determinació, baixar dels seus pedestals aquells que no ens representen, que posen per damunt interessos personals a la causa que els va portar a la direcció de partits i sindicats de classe. Només així serem capaços de canviar les lleis perquè les coses canviïn. Derogar les reformes de les pensions i les reformes laborals són el primer pas. Reconèixer el paper que juga la dona treballadora en tots els àmbits de la vida ja no és una reivindicació, d’això dependrà, sens dubte, el futur de la humanitat.
Jesús Castillo i García, activista social
Deixa un comentari