El xaval del meu costat de la barberia comenta que si tot ha d’anar a prendre pel sac, ell prefereix un final zombi. És clar, qui no prefereix l’adrenalina d’una fugida entre zombis, deixar-ho tot enrere, conèixer nova gent, amagar-se en llocs impensables en un món buit de persones, viure cada moment com si fos l’últim, a la vegada que t’emportes uns quants morts vivents per endavant. Molt millor que acabar els teus dies higiènicament intubat fins als colzes en una UCI hospitalària.
Penso assegut a la barberia, la quantitat important de pel·lícules i sèries sobre l’apocalipsi que m’he tragat en els darrers anys. L’imaginari en aquest sentit és ampli: atacs d’extraterrestres, virus, canvis climàtics, crisis nuclears… La pel·lícula que més m’ha impactat sobre el tema és sens dubte «The Road». Seguir durant 2 hores el periple d’un Viggo Mortensen i el seu fill en un món sense menjar reconvertit en antropòfag ens va tenir a la meva companya i a mi dues setmanetes angoixats.
La relació paternofilial és molt utilitzada en aquest tipus de pel·lícules. El prota, normalment un home blanc nord-americà, apareix com el salvador de la seva família nuclear. Sovint sembla que ningú més pugui sobreviure. Et passes l’estona veient com va morint tothom excepte ells. M’imagino que pares joves som el públic d’aquestes pel·lícules. Ens recorden que hem d’estar disposats a fer grans esforços per la nostra estirp. Tota la merda que aguantem diàriament és un no-res comparat amb el patiment del nostre «heroi».
L’altre element recurrent és el trajecte. El prota i la seva family s’estan contínuament desplaçant, busquen alguna Ítaca o lloc on reinstal·lar-se, o simplement fugen. En aquest trajecte els hi passa de tot als pobres, però sempre aguanten i tiren endavant. Els escenaris són d’una violència extrema: tot acaba en trets, moltíssima gent mor, hi ha traïcions, enganyifes… Surt el pitjoret de cada casa. És curiós que per explicar la penositat d’un camí s’hagi de recórrer a la ciència-ficció, i no s’agafin realitats actuals, com està sent la dels refugiats que fugen de les guerres de l’Orient. No serà per manca de penes en el camí.
El món anglosaxó, i sovint l’europeu continental per imitació, continuen intentant vendre’ns la moto de l’individualisme a ultrança. Els economistes neoliberals ens han volgut fer creure que ens comportem com l’»homo economicus», que som individus sols i aïllats, com en Robinson Crusoe, i ara des dels films intenten vendre’ns la idea de la família supernuclear sense comunitat. Com si realment fos possible sobreviure sols amb la nostra unitat familiar. Potser l’exemple més malaltís l’he vist a «Apocalipto», on el seu director, Mel Gibson, ens vol fer creure que la família d’Urpa de Jaguar (el prota) podrà sobreviure a la seva tribu anihilada pels maies en la selva centreamericana just abans de la colonització.
Quan arribi el col·lapse, o quan un mal ens afecti com a societat, la sortida no la trobarem amb herois que salven a les seves famílies, no haurem de marxar molt lluny, ni viure un camí de penositats. Com s’està veient, la sortida dependrà de milers i milers de persones que simple i purament fan la seva feina: treballadors/es de la salut, d’emergències, dependents/es de supermercat, professors/es… Milers i milers de persones que són els nostres veïns i veïnes, i que som comunitat, i que fem que, per molt fort que bufi el vent, la nostra societat aguanti, i nosaltres i els nostres fills i filles amb ella.
Joan Pi
Deixa un comentari