Thomas Piketty és un economista francès especialitzat en l’estudi de les desigualtats. És també un inusual autor de best-sellers econòmics enciclopèdics. Capital i ideologia (Edicions 62, 1.248 pàgines) es va presentar com un supervendes a les llibreries catalanes just abans de la pandèmia. La primera part del llibre és una anàlisi històrica de les desigualtats explicada a partir de les trajectòries de diferents països des de l’inici de l’època moderna fins a l’actualitat. Però és en la part final en la qual esbossa un seguit de propostes polítiques que anomena socialisme participatiu del segle XXI, i que crec que paga la pena tenir-les en compte.
La primera idea que aporta és la d’ideologia de la desigualtat. Qualsevol etapa històrica ha justificat de diferents formes les seves desigualtats. Però aquestes no són immutables, sinó més aviat construïdes socialment, sota el paraigua d’ideologies concretes. Per tant, podem aspirar i aconseguir societats més igualitàries si ens ho proposem. Parlar de construcció social o històrica pot ser habitual en qualsevol ciència social, però no en un economista.
La justificació de les desigualtats en la nostra societat s’elabora a partir d’una suposada igualtat d’oportunitats, basada en un itinerari escolar obligatori per a tothom que hauria d’ubicar les persones en diferents categories laborals i de rendes dependents dels seus mèrits. La realitat, però, és que l’ascensor social està cada cop més espatllat, cada cop és més cert que només arriben als estudis superiors (i per tant a la possibilitat de rendes superiors) els fills/es dels rics i d’aquells/es qui els seus pares i mares ja tenen estudis superiors. Si l’ascensor s’espatlla, la mobilitat generacional entre classes s’estanca.
Aquest estancament social va parell a l’augment de les desigualtats en les darreres dècades. El repàs històric de les desigualtats ens mostra que en els països capitalistes desenvolupats el període amb les desigualtats més baixes de la història és el comprès entre els anys 50 i 80 s del segle XX. A partir dels anys 80, amb l’arribada de les polítiques neoliberals, les desigualtats han tornat a créixer fins a l’actualitat. A l’Europa de l’any 1900, el 10% de la població més rica disposava del 50% de la renda, durant el període dels 50-80 s va baixar fins al 30%, i a partir dels 80 torna a pujar fins al 37% actual.
Piketty se suma a la llarga llista d’autors/es que demostra de forma empírica que augmenten les desigualtats a partir dels anys 80. Si la riquesa d’un país, mesurada a través del PIB, augmenta i les desigualtats també, això implica que tenim un problema amb la distribució de la renda. Dit d’altra manera, el trickle down o la creença liberal en què si els rics tenen diners, aquests acaben repartint-se per totes les capes socials, no funciona. Protegir les rendes i els patrimonis dels més rics només està servint perquè aquests encara siguin més rics i els pobres més pobres. L’evidència empírica de les darreres dècades és clara.
La dràstica reducció de desigualtats entre els 50 i 80 s s’explica a través d’una multiplicitat de factors. Des d’un punt de vista de política econòmica, n’hi ha un de fonamental, la fiscalitat progressiva. Per primera vegada a la història s’implanten extensament impostos sobre la renda, el patrimoni i les successions on percentualment els rics paguen més que els pobres. Cal veure la fiscalitat progressiva (i l’augment de la inversió pública a partir d’aquesta) com el desencadenant principal de la reducció de les desigualtats durant el segle XX, i la seva relaxació a partir dels anys 80 sota tutela neoliberal, com el detonant del nou increment de les desigualtats. Per a Piketty, l’augment dels impostos progressius (i el consegüent augment de la inversió pública) és el que podria dirigir-nos novament cap a societats de baixa desigualtat.
Segons Piketty, vivim sota un règim propietarista, que des del segle XVIII se centra en la pervivència de la propietat privada com a forma d’ordre social. Per superar aquest règim proposa en primer terme el concepte de propietat temporal. Caldria veure la propietat privada com una cessió temporal, i no pas indefinida, que s’ha de retornar a la comunitat, i en la qual els impostos progressius, especialment els de successions i propietat, serien l’eina que faria possible aquest retorn social gradual.
I en segon terme, el concepte de propietat social. Caldria avançar en el model de relacions laborals que protegeixi més als treballadors/es de decisions unilaterals i antisocials realitzades en benefici dels propietaris del capital, especialment en les grans empreses. Piketty es fixa en els models de cogestió nord-europeus i en proposa ampliar i augmentar el seu abast. A la vegada, proposa augmentar la propietat i la inversió pública, especialment en els sectors clau -energètic, bancari, tecnològic…-. Les administracions públiques haurien de tornar a jugar un paper rellevant en la política industrial.
De la mateixa manera, la reparació de l’ascensor social necessita un augment important de la inversió pública en tots els àmbits, però especialment en l’educatiu. Per Piketty s’hauria d’avançar cap a una justícia educativa, que implicaria augmentar la inversió en totes les etapes educatives, i establir la gratuïtat de tot l’ensenyament, inclòs el superior.
El retorn a una intervenció pública molt més àmplia, tal com proposa Piketty, està més que justificat. La ideologia liberal, enemiga de la intervenció pública i dominant fins al moment, està fent aigües. Ni ens va prevenir de la crisi econòmica, ni està preparada per episodis de pandèmia o de canvi climàtic global, ni és capaç de donar esperança a àmplies capes socials que es troben davant d’unes relacions laborals inexistents o absolutament deteriorades i unes expectatives de futur en la mateixa línia o pitjor. Va ser l’Estat qui va intervenir davant la crisi econòmica, i són els treballadors/es públics les que ens han tingut un rol fonamental davant la pandèmia. Sembla clar que estem en un moment de canvis en la ideologia dominant, però cap a on anirem?
L’estancament social i l’augment de les desigualtats aguditzen les diferències socials entre guanyadors/es i perdedors/es de la globalització. Cada cop més, una part dels perdedors/es se sent més representada per la dreta populista o l’extrema dreta, que per l’esquerra, defensora tradicional de les classes populars. L’esquerra ha desplaçat el seu interès cap a la classe mitjana, en bona part classe treballadora que ha pogut accedir a una formació més elevada i a millors feines per a ells/es o per als seus fills/es. Una classe mitjana que podia considerar-se com una de les guanyadores de la globalització. Ara tot això s’ensorra. Caldrà veure si l’esquerra és capaç de representar i satisfer les necessitats de les classes populars en aquests nous temps. Com a mínim tenim l’anàlisi teòrica i les propostes d’autors com Piketty, que es mullen i ens ofereixen idees per abordar la delicada situació en què ens trobem.
Joan Pi
Deixa un comentari