Després d’un llarg pont, on qui haurà pogut s’haurà desconnectat de la realitat del dia a dia, per molt dura que sigui per a massa gent, arriba una data, en un “dissabte” que hauria de ser molt important, el 10 de desembre, on es commemora el dia que l’Assemblea de Nacions Unides, l’any 1948 (ara fa 74 anys) va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, la norma bàsica que hauria d’haver representat la racionalització i humanització de la espècie humana, després de dues Guerres Mundials que acabaven de provocar dolor i mort sobre milions d’éssers humans.
És evident, malauradament, que a dia d’avui, aquest text amb 30 normes de “sentit comú“, ha estat i continua estant brutalment oblidat i menystingut. ¿I per què?
De forma simple, resumiré en poques línies el que ja fa temps vaig explicant, intentant que la ciutadania hi reflexioni seriosament perquè reaccionem, ¡d’una vegada!, i prenguem consciència. I ens posem a treballar, de forma urgent, per tal d’evitar el “col·lapse” de valors i convivència que, crec, ens ve a sobre.
El planeta (aquest hàbitat tan bonic) que ens va tocar com a “casa comuna” i que compartim més de 8.000 milions de persones, HA DIT PROU. I ja és del tot insuficient que només reivindiquem uns textos com la Declaració Universal dels Drets Humans i tota la corrua de tractats i convencions (que omplirien aquest espai 50 vegades si els detalles tots), que han derivat de la primera Declaració del 1948, per tal de regular els drets i deures de tots nosaltres. ¡No n’hi ha prou! ¿I per què?
Doncs perquè el sistema econòmic i social que es va generar a partir del segle XVIII i fins al dia d’avui, l’anomenat “Capitalisme”, ha provocat, entre moltes coses negatives, una que ha estat letal per a la nostra espècie; i és el capgirament total dels valors humans, allò que fonamenta i ha de donar sentit i dignitat als éssers humans.
És, en aquest sentit, que el virus” Capitalisme” el més mortífer i cruel que mai s’ha conegut, ha anat produint i transformat al llarg de la seva existència, uns individus, “deshumanitzats”, que han anat perdent pel camí, el sentit de valors més fonamentals per ala nostra espècie, com són, per exemple: el de la universalitat, de l’objectivitat, de l’esforç, de la Memòria Històrica, de la raó, de l’autoresponsabilitat, del treball, de la utopia, de la construcció, de la lectura, la cultura, de la preocupació pels altres, de la resiliència, de l’autonomia, de la capacitat de socialització, de la comunicació directa, cos a cos, de la unió, de la consciència de la naturalesa, com una cosa nostra, el valor de la RESPONSABILITAT, el de la DIGNITAT… i sobretot el de la “consciència d’espècie”…
En lloc d’aquests valors, la societat s’ha anat impregnant i intoxicant, d’altres valors que ens mouen i ens marquen les normes de convivència, com per exemple: L’egoïsme, el valor de la “quimera”, la competitivitat pura i dura, la fragmentació, la relativitat, el particular sobre el comú, la subjectivitat, el present sobre el passat, el dubte, la responsabilitat diferida, la pantalla, només el que veig i prou ( perquè hem deixat de veure.), ja que hem deixat de mirar i d’observar, la tecnologia no socialitzada, la indiferència, la manca de saber escoltar a l’altre…, la insensibilitat, indiferència…
Veient aquest panorama dantesc de “valors” negatius devorant als valors positius que ens podrien fer “humans”, no ens ha d’estranyar, veure com arribem al 10 de desembre de cada any i a l’hora de fer balanç de la situació en què es troben els drets humans, ens deprimim i ens tornem més “indiferents” encara, mentre manifestem el tant tòpic i “destructiu” de” no hi ha res a fer, la humanitat no té solució…. sempre ha estat així…
I jo el que vull dir, en un dia tan assenyalat, com avui, és que, Sí QUE HI HA ALGUNA COSA A FER, I QUE ENCARA I POT HAVER-HI, ESPERANÇA…
¿I per on comencem?… ¡Primer de tot!, dir que, per sort, hi ha molta gent arreu, col·lectius i persones, que per sort ja estan treballant i lluitant, en molts sectors de la nostra societat, ja fa temps, per intentar tornar la dignitat i la humanitat a aquest món. El que fa falta és que, hi hagi, com deia el Mestre estimat, i savi, Arcadi Oliveras, una mica més d’unitat i col·laborant entre tots i totes per tal de fer més força, ja que la fragmentació no és positiva i el “sistema” se n’aprofita… En canvi, la “unió” de moltes de nosaltres, cap a un mateix objectiu, pot ser alliberador.
Cal fer un exercici col·lectiu de revalorització del món, tornant als valors essencials de l’humanisme i això es pot fer arreu, des de les nostres llars, feines, activitats o al carrer, cada dia. Cal adquirir una consciència planetària i crítica, d’espècie.
Saber aprofitar i revalorar els recursos i valors que estan dins de la pròpia espècie, per exemple, la saviesa natural d’una persona gran, d’una àvia, d’aquelles persones que el sistema expulsa de forma automàtica, perquè ja no són productives, o “consumeixen” poc o gens.
Cal replantejar la nostra existència, essent conscients que al Planeta es necessita treballar la interdependència. Que anirem millor i viurem millor, amb menys (fer fora el consumisme depredador que ens “inoculen” com a verí, cada dia).
Hem de reaprendre a ser “humils” a saber veure que el positiu, o fins i tot la felicitat, comença al nostre costat, amb les coses més senzilles que es mouen, al nostre entorn (hem de mirar endavant, veure a les persones, i no ser esclau d’una pantalla, i directament cec, com deia, de forma “brillant”, el Mestre José Saramago en la seva obra” Elogio de la Ceguera”.) Cal treballar des de “lo local, per canviar lo global”
Sentir-se comunitat, saber fer xarxa, ser conscients que convivim amb persones i que compartim moltes coses comunes i que cal cuidar-les i lluitar-les, exigir-les (exigir els teus drets i els de la comunitat), a la vegada que complim amb els nostres “deures”. Practicar la resiliència (que hauria de ser la nova “religió” en substitució del “consumisme” desmesurat i destructiu que practiquem.
Cal cultivar el nostre interior, aprenentatge continu, creativitat, entendre que la cultura de veritat, no és el que ens venen, en pla “màrqueting”, els mitjans i les administracions, és molt més i més ric. Saber visualitzar el que realment volem i necessitem com a “humans”. Cercar el sentit de les coses, començant per la nostra Memòria Històrica, si no el futur no té raó de ser.
Tots aquests exercicis no necessiten gens d’esforç. Només cal voler-ho fer, perquè està més que comprovat que HO PODEM FER, som capaços i tenim una intel·ligència que l’hem de saber utilitzar…
Val la pena intentar-ho, perquè la sensació posterior, el gaudi que es pot experimentar, a l’hora de sentir-se “Més HUMANS” i de saber que qui realment té el poder no són ells (els governs venedors i traficants d’armes, només, exclusivament pel negoci de la “mort”, o els poders econòmics i bancs, xucladors de la nostra sang, fins al límit…), NO, ells són els que ens ha “Okupat” ELS NOSTRES CERVELLS, per tant, només ens queda un camí: ¡¡Expulsar-los!! Aquesta seria la gran victòria de la batalla real pels DRETS HUMANS al MÓN!!
Joan Tamayo Sala, Advocat, Professor/activista pels DDHH, Membre del Institut de Drets Humans de Catalunya
Deixa un comentari