Estem a la setmana de Sant Jordi, la gran festa literària, on, per un dia, els carrers es vesteixen de primavera, cultura, llibres, roses i somriures. Ens convertim, per art de màgia, en un “miratge” d’una societat i d’un poble “llegit”, “culte” i “ric espiritualment”. Tots i totes interpretem de meravella el “paper” de persona “lletra ferida” que llegeix molt.
L’endemà tot s’esfuma, s’apaga el llum, ens ve la ressaca, mentre escoltem el gran resum de tot, la notícia que omplirà tots els mitjans: l’escriptor o escriptora mediàtica que més llibres ha venut. Morbo, competitivitat, guanys econòmics… En fi, els valors tradicionals d’aquest sistema en “runes”.
Però no volia parlar d’això jo, sinó d’una disciplina creativa que està als antípodes de tot això. Malauradament, minoritària i poc llegida. LA POESIA. Aprofito doncs, per fer un cant a favor d’aquesta meravellosa forma d’expressar sentiments i emocions.
La poesia és un tresor educatiu per descobrir. Conèixer, escriure i llegir versos potencia la creativitat, la sensibilitat, la imaginació, la memòria, la fluïdesa lectora i el ritme, i obre la mirada. Ens fa més humans. N’estic convençut.
Fer un cant a favor de la poesia, avui, en un món individualitzat al màxim, dominat per la imatge, i les pantalles que conformen aquest món pervers i mal utilitzat de les “Noves Tecnologies”, és també fer una crida “desesperada” perquè torni la “comunicació” parlada i presencial entre les persones, que és l’única que ens assegura una “humanització” tan necessària. I la base de la comunicació parlada és la “PARAULA” i el seu poder.
Les paraules poden crear, recrear, modificar o fins i tot destruir una realitat, d’aquí la seva força. Paraula escrita, parlada, llegida, cantada, revelada… en totes les seves formes, és el resultat d’un desig de comunicació de vivències pròpies o d’altri, inherent a la condició humana. “Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles”, ens deia la meravellosa Montserrat Roig.
I la Poesia és una variant, molt potent, d’aquest poder de la paraula. Encara que hi hagi poetes il·lustres com el nostre Joan Brossa, un dels representants de l’anomenada “poesia visual” (vull recomanar molt especialment els seus poemes visuals, la seva força és espectacular), doncs en Brossa, anava molt més enllà encara i deia, per exemple, que: “I, tanmateix hi ha persones que han fet de la seva vida un acte poètic. Algú que no recordo va dir “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia…
I és que la poesia no ha de ser, necessàriament, un conjunt de versos ben organitzats i mesurats, sinó també, una actitud ferma, davant un fet concret, un acte valent, sensible, un acte d’amor. O moltes altres que arriben a tenir una força tal, molt superior a la qual pot arribar, un conjunt de paraules, ben escrites. Exemples en trobaríem moltíssims: “una persona posant una flor al canó d’un fusell que porta un soldat”, “la mirada solidària i veritable cap a un refugiat que aculls”, “un petó d’amor”. I també molts personatges que han fet de la seva existència i la seva activitat una actitud poètica, i de dignitat, “permanent” (Gandhi, Charles Chaplin, Frida Kahlo, Rosa Parks, etc.).
Sigui com sigui, aquesta és una de les causes que m’ha empès a treballar en un projecte creatiu (que presentaré els pròxims mesos) en el qual, amb tota la humilitat del món, i a través del llenguatge poètic, m’he decidit a escriure un llibre per tal de fer arribar a la ciutadania, la necessitat de crear un nou relat social, basat en els valors i els drets humans. L’únic camí que ens pot donar una mica d’esperança per intentar construir un món o una societat alternativa al col·lapse humà que vivim.
Per sort, en la història de la literatura, i d’una forma atemporal, trobem molts poetes que han utilitzat la seva poesia per sensibilitzar i provocar les consciències humanes. La llista seria interminable i no m’hi cabria. Però a tall d’exemple, en cito dos, que amb la lectura dels seus versos ens sacsegen internament. Un amb llengua castellana, és en García Lorca, i l’altre amb llengua catalana, en Salvat Papasseit. Evidentment, no em vull comparar amb aquests monstres de la paraula, ja que estic anys llum d’ells, però com activista, he tingut la necessitat de fer-ho i vosaltres decidireu si he aconseguit l’objectiu. Em quedo amb l’expressió del poeta Gabriel Celaya: “ La Poesia es una arma cargada de futuro”.
A tall de primícia, us avanço un dels poemes que aniran en aquest llibre, La Revolta Poètica dels Drets Humans: i que dedico a una de les xacres d’aquesta societat, EL RACISME:
ES DIU “COLOR”
Mare,
per què m’has pintat la pell?
Mare,
els avis eren esclaus?
Mare,
per què em tenen por?
Mare,
la fam té color?
Mare,
l’anima té color?
Mare,
per què em volen exterminar?
Mare,
per què em volen blanquejar
a escopinades?
Ets racista mare?
… silenci hipòcrita.
Lentament m’ofego
amb aquest odi
que no crema
ni amb el foc.
Joan Tamayo Sala
Advocat, escriptor i activista pels DDHH
Deixa un comentari