Recordeu la situació inversemblant que pateixen a França aquelles persones que volen inscriure a les seves criatures al registre civil amb certs noms i cognoms bascos, bretons o catalans? La rigidesa de la normativa legal d’un Estat supercentralista —entestat en cuirassar la seva identitat nacional negant i combatent les manifestacions d’una diversitat inevitable— els ho impedeix, sent aquestes llengües tan nadiues com el propi francès? Us imagineu quin desassossec i quina sensació d’impotència han de patir aquestes famílies?
Doncs bé, parlant de rigidesa i desassossec, voldria centrar l’atenció en un problema que solen patir col·lectius i persones del nostre entorn i que no es produeix, com en el cas de l’ordre emesa pel ministeri de Justícia francès, per assolir un objectiu polític amb una plena consciència de les seves conseqüències, sinó com a fruit de l’esperit rutinari del sistema burocràtic —cada vegada més deshumanitzat— que regeix la nostra administració pública, un sistema que tot pretenent ser racional i plenament eficaç pot acabar sent absurd i, lògicament, ineficaç.
Un exemple recent d’aquest tipus de problema en un àmbit col·lectiu és el que ha patit l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), a qui el Ministerio de Ciencia ha negat la permanència en el Programa Severo Ochoa — tot i l’aval de tres premis Nobel de Química, entre altres autoritats en la matèria— cosa que implica la pèrdua directa d’una subvenció de quatre milions i catorze beques de doctorat i la indirecta d’ajuts atorgats per fundacions privades.
L’ICIQ ocupa el primer lloc mundial entre els centres d’investigació que publiquen textos en revistes científiques especialitzades en química i el tercer entre els que publiquen articles acadèmics, però tot això —i els elogis d’autoritats científiques internacionals— no serveix de res davant els buròcrates perquè es veu que l’ICIQ no compleix amb l’exigència de tenir una relació paritària entre dones i homes al capdavant dels seus grups d’investigació. Bé, deu ser cert que no compleix aquesta norma i potser alguna altra, però crec no anem tan sobrats de centres d’investigació de prestigi com per engegar aquest a passeig. Ho veieu?, la burocràcia és absurda i ineficaç!
Si voleu un exemple de desassossec causat per la rigidesa burocràtica d’una institució —que no és estatal, però sí que pretén oferir un servei públic com és l’Església Catòlica— us puc explicar un que vaig viure de prop ja fa uns quants anys, un altre exemple d’insensatesa i esterilitat.
Marek B., traductor de poesia del castellà al polonès, a la caiguda del regim «comunista» al seu país —fet que li va causar una alegria immensa, com em va confessar— va perdre el seu lloc de treball com a traductor a algun ens cultural de l’estat polonès —el lliure mercat no aprecia la lírica pel que es veu— i va decidir emigrar a Austràlia on altres treballadors intel·lectuals polonesos havien trobat feina de paletes.
Posats a viatjar, va decidir que aprofitaria l’ocasió per visitar un lloc que va definir-me com l’indret d’Europa més important, després del Vaticà, per a un cristià: les Esglésies de Sant Pere de Terrassa.
Dos amics comuns em van demanar si li podria fer de cicerone, jo vaig dir que sí i llavors ell es va desplaçar des de Madrid, on vivia i dormia al Parque del Retiro a l’espera que li arribés una transferència per poder comprar-se un bitllet d’avió.
Així va ser com un dia d’estiu de 1986 ens vam trobar davant les portes de l’Església de Santa Maria, l’únic temple que les tenia obertes, i quan érem a punt d’entrar un buròcrata molt obedient es va apressar a dir-nos que no hi era permesa la entrada amb pantalons curts —que era tal i com s’havia presentat Marek B., acostumat sens dubte a altres criteris sobre vestuari— i al final vam haver de marxar amb la cua entre cames sense que servissin de res totes les explicacions que vam donar.
Qui amb una mica de cor no hauria fet la vista grossa i hauria permès a aquell creient fervorós visitar el temple somniat en lloc d’omplir-lo de recança? Però la burocràcia va triomfar sobre l’entusiasme i la normativa eclesial sobre l’esperit del cristianisme!
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari