Tot just estem deixant enrere la crisi sanitària a Catalunya amb el cor encongit i amb la por de possibles rebrots i amb un creixement encara exponencial en l’àmbit de contagis a nivell mundial que ja ens endinsem en la segona etapa d’aquesta crisi: la crisi econòmica.
Com va passar al 2008, la crisi és global però si bé llavors la resposta que es va donar a la Unió Europea va ser diferent de la d’altres zones del món: Estats Units, Xina… aquest cop sembla que l’escenari és diferent.
El Banc Central Europeu va tardar fins al 2012 a fer una política monetària expansiva que va permetre reduir la prima de risc del deute perifèric espanyol, italià,… i salvar l’euro. No es podia permetre, per raó de la mida de l’economia i l’efecte d’arrossegament que tindria sobre tota la Unió Europea, que passés el mateix a Espanya i Itàlia que allò que s’havia imposat a Grècia enfonsant-la en una depressió. Fins i tot Alemanya va assentir amb la política de Draghi i va canviar, almenys per la via dels fets, amb la visió econòmica dels seus falcons del Bundesbank.
Presoners d’una ideologia i unes doctrines econòmiques equivocades però “interessades”, ens van obligar a assumir les pèrdues dels nostres bancs per tal que aquests poguessin tornar els préstecs als seus creditors: bancs francesos i alemanys en el cas espanyol. Tot embolcallat d’un discurs moral que donava la culpa únicament al deutor. Però qui és el culpable de la disbauxa? Qui presta o qui pren el préstec? Qui presta té serveis d’estudis i sap molt bé quin risc assumeix, però la cobdícia a vegades pot més.
Ara el Banc Central Europeu, des del primer moment, està injectant diners al sistema econòmic per tal de facilitar que els estats prenguin el necessari a baix interès per fer front a les despeses i a la baixada d’ingressos que suposa la caiguda de l’economia.
I aquesta vegada encara és més difícil de justificar el discurs moral: qui té la culpa que hagi vingut un virus? Els diferents països han renegociat quan ha calgut i han seguit els programes d’estabilitat acordats any rere any amb la Unió Europea.
Tot i que és evident que l’Estat espanyol no ha fet els deures. En primer lloc, no ha invertit adequadament en allò que ajuda l’economia productiva ni en els territoris on se’n podria obtenir un major retorn: corredor mediterrani, rodalies Barcelona, polítiques industrials, R+D+I, energies renovables,… En segon lloc, no ha fet una política impositiva adequada a les rendes i patrimonis més alts ni als impostos societaris de les grans empreses que permetés incrementar la despesa en serveis sanitaris i d’educació, per posar el cas, i reduir el deute alhora. La pressió fiscal espanyola és encara 6.3 punts menor que la dels països de la zona euro.
No cal recordar aquí el maltractament que ha rebut i rep Catalunya pel que fa a inversions de l’Estat i el greuge comparatiu respecte a Madrid: el 16% de la població, una participació del 19% del PIB i unes inversions de l’11% regionalitzat en mitjana els darrers cinc anys. I les inversions d’avui són els rendiments de demà. Però això seria motiu d’un altre article.
Aquesta vegada, a més, la Comissió Europea proposa un pla de recuperació de 750.000 M€ amb transferències directes a no retornar de dos terços d’aquesta quantitat als diferents estats de la Unió. La Comissió Europea emetrà deute per aquest valor i el finançarà via impositiva europea. Es preveu augmentar els impostos recaptats en l’àmbit europeu al 2% anual de l’exigu 1% actual. Tot això s’ha d’acabar d’aprovar aquest mes de juliol però sembla que l’eix francoalemany no fallarà.
Comença una tímida política fiscal europea. De fet, el Parlament Europeu va aprovar una resolució aquest mes de maig demanant un fons de recuperació més gran, de 2 bilions d’euros. Aquesta política fiscal se suma a la monetària del BCE quan aquesta darrera ha estat qüestionada pel Tribunal Constitucional Alemany que ha fet costat a les posicions del Bundesbank i és contrària a la sentència anterior emesa pel TJUE de rang superior. Malgrat tot, el govern alemany hi és darrere.
Sembla, per tant, que les perspectives per afrontar la crisi són millors de les de l’any 2008. Ara cal que l’Estat espanyol avanci ràpidament a utilitzar els recursos posats a disposició pel BCE un cop Brussel·les ja va suspendre l’aplicació del Pacte d’Estabilitat i Creixement aquest mes de març, per tal que els estats puguin augmentar el topall tant de despesa pública com del dèficit públic anual per fer front a les conseqüències de la crisi de la Covid-19.
No cal esperar el fons de Recuperació, que no es preveu que estigui a disposició fins entrat el 2021. El “quantitative easing” del BCE i els fons comunitaris MEDE (aquests, amb condicionaments suaus) estan ja a disposició dels estats. El govern espanyol ha d’actuar ràpidament endeutant l’Estat abans que persones i empreses no puguin aguantar el pes dels seus deutes i l’economia s’enfonsi encara més.
Esperem que no passi ara com en la crisi sanitària: el govern espanyol prenent decisions sempre amb una setmana o quinze dies de retard, provocant més dolor i patiment evitables.
Josep Serra, Coordinador general de MES, Moviment d’Esquerres
Deixa un comentari