El meu amic és investigador, però ara mateix, no pot investigar. Investigar és una actitud connatural de les persones. Investigar ens fa persones crítiques i autocrítiques amb nosaltres mateixes i amb el sistema en el qual vivim i mantenim. Emetre hipòtesis, proposar metodologies i revisar epistemologies són qüestions de gran rellevància per al progrés la humanitat si aquestes es fan sota el paraigua de la dignitat, de la justícia, de la igualtat, de la llibertat i de la pau.
Però, on viu el meu amic, no hi ha dignitat, ni justícia, ni igualtat, ni llibertat, ni pau. Per aquest motiu, no pot investigar. Com a producte històric, els Drets Humans són un procés inacabat i imperfecte. Aquesta característica, però, no els invalida, sinó que més aviat els reafirma i els atorga la importància que es mereixen. En els darrers anys, aquest sistema de Drets Humans ha inclòs una sèrie de discursos, garanties jurídiques, pràctiques i institucions que han esdevingut el llenguatge predominant de la justícia social a escala mundial. Ara bé, quan en aquest sistema de discursos, garanties, pràctiques i institucions es practica el genocidi, la guerra i/o la dictadura, no només s’eliminen les persones que hi viuen en el sistema, i se silencien les idees d’aquestes persones; sinó que s’erradica l’agència que tenen les persones per a crear idees. I quan s’erradica aquest fet, és impossible que persones com el meu amic puguin investigar. Impossible.
A Palestina també hi havia universitats, i dins de les universitats hi havia estudiants, docents i investigadores i investigadors. I no parlo per parlar. La ciutat de Terrassa va acollir durant l’estiu de 2023 a un investigador de Palestina. Un investigador que treballava en l’àmbit de les cures de les persones més vulnerables: els infants. I tot i les bombes, els tancs, les metralles, la destrucció de la universitat on treballa, continua cuidant a les persones més vulnerables en condicions infrahumanes. Hi ha quelcom que aprenc del meu amic cada dia que parlo amb ell: la voluntat d’un ésser humà pot ser indestructible.
Sovint percebem les víctimes de les dictadures, de les guerres i els genocidis com a éssers humans passius, que han perdut la seva agència, la voluntat de lluita. D’aquesta manera Occident -sí, he dit Occident i sé que pot semblar un discurs del període de Guerra Freda-, es torna a presentar com a messies. Salvar no responsabilitza, només calma l’ànima de qui se sent salvador. I és que no es tracta només de donar ajuda humanitària a Gaza. Sí, salvarem algunes vides i algunes idees, però no salvarem la capacitat de generar idees. Perquè les idees, corregiu-me investigadores i investigadors de Terrassa, sorgeixen de l’acció i el compromís de lluita, no de la passivitat. Si us prenguessin la voluntat, podríeu investigar?
L’empatia té molts adversaris i adversàries. És lògic, va justament en contra dels interessos egoistes i manipuladors del sistema capitalista i heteropatriarcal. L’empatia d’un ésser humà que viu amb dignitat, justícia, igualtat i pau -o si més no, amb percentatges elevats- envers un altre ésser humà que no visqui amb dignitat, justícia, igualtat i pau pot generar una sinergia important per al progrés de la humanitat. Evidentment, també és un assumpte perillós per al sistema on vivim, ja que reforçaria la idea de la solidaritat entre les persones que vivim en aquest planeta Terra i la força solidària de totes les persones seria… Com seria?
Durant els anys setanta, moltes persones a l’estat espanyol feien una crítica a la guerra amb el lema: imagina’t que es declara la guerra i no hi va ningú. Bé, ara és l’hora de fer un canvi a la consigna, Terrassa: Imaginem-nos que declarem la PAU i hi anem totes.
Marina Hoyos Marín
Deixa un comentari