La bretxa bancària discrimina la gent gran. Que quedi clar d’entrada. La societat en aquests moments (entre d’altres) està formada per milions de vells i velles que no poden treure ni accedir al seu diner de les pensions de la manera que ells voldrien. Què responen els bancs: I? On és el problema? De fet, és donar fe de com es comporta el capitalisme més bèstia: “Deixeu morir a la gent dèbil, menys problemes”.
Aquí estem, és el que té haver tancat les sucursals “com si no hi hagués un demà” i fotre al carrer a gran part de les plantilles. Set de cada deu persones grans (més de 65 anys) en aquest país no són usuaris de la banca en línia. Per desgràcia aquest comportament topa de cara amb l’estratègia de la banca: tancar sucursals i augmentar la digitalització. La fi del món bancari ha arribat per la gent gran. Els vells, sense que ningú digui res de res, s’han convertit en persones non grates (molestes) per a les entitats bancàries. Els fan nosa, emprenyen i els volen fotre fora, i ho estan fent, no els volen a les seves oficines perquè entorpeixen els seus putos plans de modernització. La banca tradicional (queda clar) només pot sobreviure si es transforma en banca digital, queda molt poc temps per veure que un empleat del banc entregui un feix de bitllets a un client, serà un fet estrany, la mateixa estranyesa que ens provoca avui en dia veure la imatge d’un comptable al darrere d’un taulell amb la màquina calculadora.
“La fi del món bancari ha arribat per la gent gran. Els vells, sense que ningú digui res de res, s’han convertit en persones non grates (molestes) per a les entitats bancàries.”
La darrera vegada que vaig anar al banc (CaixaBank) per cancel·lar tots els comptes, van atendre un parent meu de 83 anys a peu dret. Acabada der fer la reforma de l’oficina de disseny, no hi havia cap lloc habilitat per atendre asseguda a la gent. Entre això, oferir-te un cafè, el somriure postís de l’empleada, els recàrrecs, els cobraments per manteniments i les assegurances sense consentiment, la millor solució era marxar, abans que la cosa anés pel pedregar.
Ho han aconseguit, saben com fer fora la gent, ho fan millor que no pas el seu treball, això se’ls ha de reconèixer. La broma (de mal gust) va venir quan un dels caixers habituals (un noi amb més gomina que cabells), em va dir amablement: Però per què marxen? Em vaig limitar a dir-li que no volia que aquella senyora de 83 anys es morís allà, preferia que ho fes a casa nostra després d’haver-la dessagnat a base de comissions indecents i per la seva incapacitat. Es va produir un silenci tens i… vàrem marxar. Estava fart de veure la meva parent, davant d’ells, amb la cara enganxada al vidre del caixer, amb les mans fent visera per intentar veure alguna cosa a la pantalla, teclejant una vegada, dues, tres i la màquina a la seva puta bola. Res de res. Una altra vegada la mateixa operació i res, el caixer automàtic i el de la gomina, la ignoraven. El bastó li va relliscar i va caure a terra. La dona desespera, aclaparada, confosa, sobretot quan a les seves espatlles començava el murmuri dels que esperen. Marxem? Apa, anem guapa.
“La qüestió no és que hagin de tractar amb gent vella, és que ho han de fer amb gent pobra o amb recursos escassos. Si es presenta Amancio Ortega (85 anys) a qualsevol banc, les baves dels banquers impedirien accedir a l’oficina i el reclam seria apoteòsic.”
Tot el que està passant amb els bancs i amb la gent gran, no té res a veure amb el capital (que també), té a veure amb les indesitjables polítiques internes de les entitats bancàries. El problema, reconec, no és fàcil de tallar, ja que quan parlem de banca ho fem d’un monopoli molt ben establert que exerceix impunement la posició que se li ha atorgat des de sempre. L’Estat té molt a dir sobre aquesta temàtica perquè són els estats els que legitimen la banca. La qüestió no és que hagin de tractar amb gent vella, és que ho han de fer amb gent pobra o amb recursos escassos. Si es presenta Amancio Ortega (85 anys) a qualsevol banc, les baves dels banquers impedirien accedir a l’oficina i el reclam seria apoteòsic. És aquí on es veu del tot clar que el capital sí que té a veure.
Penso que la situació actual, és una oportunitat perfecta per crear una banca pública amb oficines físiques i personal d’atenció. Clients d’edat avançada no en falten i ben segur que alguna cosa et poden comprar només que els atenguis i els tractis amb respecte (recorden les preferents?). Molts joves que han crescut gairebé amb el mòbil sota el braç i accés a internet, es troben en situacions kafkianes amb molts certificats, claus, codis de barres i d’altres collonades a l’hora de realitzar segons quins tràmits, per tant, no em vull imaginar la gent gran, la frustració que els suposa. A veure, que la humanitat no pot ser aliena als canvis tecnològics, queda clar, és això el que està passant en les oficines bancàries quan han decidit tancar la persiana a les persones grans i obligar-les a entendre’s amb un caixer automàtic per traure el diner de la seva pensió, consultar la seva llibreta d’estalvis o ingressar la mensualitat del lloguer. Si ni tan sols saben fer anar un telèfon mòbil amb fluïdesa per poder trucar els seus fills, com els vols exigir que utilitzin una banca online per a totes les seves operacions? Que busqui la clau de què? Que faci servir la signatura electrònica? Que li digui en número secret d’accés a la web? De què collons els estàs parlant? No tan sols els bancs tenen l’exclusiva de la nefasta modernització, la renda ja no es pot presentar en paper, les notificacions tenen els dies comptats, per comprar un bitllet de metro o pagar un pàrquing, t’has d’entendre amb una puta màquina amb escàner. La famosa utopia de si totes les persones que consideren que un banc els tracta fatal tanquessin el seu compte i se n’anessin a un altre, com a proposta romàntica és bonica, però és sortir del foc per caure a les brases. No oblidem que després d’haver rescatat tots els banquers amb muntanyes pornogràfiques de diners nostres, permetre’ls els acomiadaments massius, finançar-los a través de la distribució de pagaments de l’Estat i reduir al mínim el nombre d’oficines, els governs s’agenollen i els demana que siguin bons. Ben segur que els banquers s’estan trencant el cul a riure sense cap mena de vergonya i amb el whisky de malta a les mans.
Aquí o s’imposen unes lleis que impedeixin l’abús i el maltractament, o el peix ja està venut, si no es fa una cosa similar contra els poderosos, la resta és pur teatre. Una vida sencera dipositant una nòmina al banc i pagant religiosament la hipoteca mereix molt més respecte i consideració. Però ja se sap, en temps de neoliberalisme això no pot ser i t’ho has de menjar cru. Així que res, fins que no s’arribi al gran desastre haurem de suportar això de la llibertat o comunisme, ramaders o comunisme, bancs com els d’ara o comunisme… Tot per no regular els sectors bàsics per a la vida. Es vota regularització, doncs, apa, doble ració i amb patates!
miquel mallafré
Deixa un comentari