Europa s’ha tornat a despertat després d’unes eleccions amb la ultradreta a la capçalera. Les xifres de vots que han rebut comencen a ser un malson. A Hongria, el 52%; a Polònia, el 42,4%; al Regne Unit, el 32%; a Itàlia, el 30%,; a França, el 24%; a Àustria, el 18%; a Suècia, el 17%, i així un rere l’altre fins a arribar a un mínim del 5% a Grècia. No és “moc de gall d’indi” com diem en català.
El país d’aquí al costat, França, sempre havia estat un referent polític per a Europa durant segles, però ja fa temps que ha passat (i amb nota) la frontera del: “Ens fa por votar al Front Nacional” de Le Pen. Parlaré una mica d’ell, ja que el conec i perquè és un país que marca agenda política de sempre. Ara bé, vull deixar clara una cosa d’entrada, França des de fa també segles ha estat un cau de despropòsits polítics de primer ordre dels quals sempre se n’ha sabut sortir al so de La Marseillaise. O si ho voleu, França vota al Front Nacional com a primera força a les europees per raons ideològiques que vénen de lluny. Potser pot ajudar a entendre el que de retruc ha passat a la resta.
Durant la Revolució Francesa (s. XVIII), França va ser el primer país d’Europa en emancipar i integrar jueus a la nació, aquesta mesura va provocar immediatament que aquesta igualtat davant la llei suscités un renaixement de l’antisemitisme més bèstia tan típicament francès. Els contrarevolucionaris o legitimistes, anomenats “reaccionaris” (Louis de Bonald, Joseph de Maistre), eren en el seu moment “més realistes que el rei” i, ja deien “pestes” dels jueus i els no francesos, corrien els anys primers anys del s. XIX. Derrotada la Comuna de París (1871), les eleccions van donar una majoria monàrquica (orleanistes i legitimistes).
L’any 1875 Adolphe Thiers, anomenat el “repressor de la Comuna”, junt amb Jules Ferry i Léon Gambetta van dedicar-se a buscar culpables a la deplorable situació per la qual passava França i, com era d’esperar, ho van trobar, un cop més en els jueus. I arribem a l’Affaire Dreyfus i la formació d’Action Française (1894-1906), un oficial francès jueu, Alfred Dreyfus, va ser arrestat i acusat d’alta traïció i, de treballar pel servei d’intel·ligència de l’Imperi Alemany.
Aquest cas va engrandir la gran línia divisòria francesa. El nacionalisme que abans del cas Dreyfus havia estat una ideologia d’esquerres i republicana, va convertir-se de dretes, inclús d’ultradreta. Un nou punt d’inflexió en la “delicada línia vermella” d’on pot començar la flama del racisme. Nou cas d’antisemitisme que va tornar a revifar amb força la flama xenòfoba. L’única persona que es va atrevir a dir alguna cosa al respecte va ser Émile Zola amb el seu al·legat o carta oberta al president de França Félix Faure, amb el títol de “J’Accuse” en favor del capità Dreyfus (1898).
La cosa continuarà amb la França col·laboracionista de Vichy durant l’ocupació nazi. La batuda del Velòdrom d’Hivern, del 16 al 17 de juliol de 1942 (Rafle du vel d’hiv). Aquesta batuda representa, més d’una quarta part dels 42.000 jueus francesos que van ser enviats a Auschwitz aquell mateix any, dels quals només van poder tornar 811.
Quan els nazis arriben al poder (1933), els jueus viuen en tots els països d’Europa. Pel cap baix uns nou milions, la immensa majoria en països que serien ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.
França va posar el seu “granet de sorra”. Acabada la guerra, dos de cada tres d’aquests jueus estarien morts i la vida dels jueus d’Europa canviaria per sempre. 1912-1956, protectorat francès al Marroc, comencen les emigracions cap a França. La colonització d’Algèria, de 1830 fins al 1962. I la difícil integració dels algerians a França. Els pied-noir (peu negre), els colons europeus a Algèria. Majoritàriament francesos, però també alacantins o menorquins i molts rossellonesos. Albert Camus (ell ho era), explicava que els llençaven al Sena, corria dècada dels 60-70.
França avui en dia (no en genèric), deixem-nos d’eufemismes, és un país on campa impunement la xenofòbia, la intolerància i el racisme. Els atacs contra gent pel seu color de pell, són només el senyal d’un fenomen que s’ha instaurat a la societat francesa des de fa temps i temps. Nosaltres, com és natural, ja hi arribarem de manera constant d’aquí a un temps, si és que ja no hi hem arribat.
L’èxit del Front Nacional ens mostra que la societat francesa ha triat una forma que alguns creuen que és el més assenyat pels temps que corren, amb la qual cosa es demostra que la societat actual està en un estat deplorable, en descomposició i profundament malalta. Encara és d’estranyar que Marine Le Pen digui que les cambres de gas van ser “un detall de la història?”
El que ha passat a França en aquestes europees, no és res més que el conegut i lacònic «laisser-faire», tan genuïnament francès. Els ultres s’han tornat a fer forts a Europa i seran el gran maldecap una vegada més amb conseqüències més que previsibles.
miquel mallafré, 30 de maig de 2019
Deixa un comentari