Hi ha una màxima a l’ensenyament que diu: “Els nois i les noies necessiten fer vacances, ja que si no les fan, quan aprendrien alguna cosa?” He estat docent durant massa anys, ho sento. Els alumnes, igual que jo, han de viure aquest desastre actual amb les seves famílies (excepcions a part), han de compartir emocions, feines, situacions, riures i plors i, sobretot, no estar angoixats amb tanta càrrega existencial, amb la qual han hagut de lluitar aquest darrer mes.
Crec que no sabem reconèixer la gravetat del tema, i pretendre “normalitat” tal com pretenen les autoritats acadèmiques no és res més que una manera poc intel·ligent d’evadir-se. La normalitat és el que ens ha dut on som ara, la normalitat és el problema. Què vol dir: “Quan tot torni a la normalitat?” A tothom recomano anar a la realitat tal qual és, res en aquests moments és normal (l’ensenyament el primer), així que anem a permetre’ns viureu com ens doni la gana, com puguem o com millor sapiguem. No cal fer el gran drama sobre com acabar un curs acadèmic. Tan greu és no poder avaluar per culpa d’una pandèmia mundial?
Coneixeu alguna cosa normal o algú que sigui normal en aquestes alçades de la pel·lícula? La Conselleria i els seus respectius consellers d’Ensenyament mai han estat normals. Reconèixer que no saben què fer en una situació així és el seu dilema. Les anormalitats a la vida han existit sempre. La paraula “normal” hauria d’estar eliminada del nostre vocabulari.
Potser és que ha arribat el moment de capgirar-ho tot, perquè si no el món se’ns en va per la tartera, avaluacions incloses. Cal una revolució total? Està la societat preparada per fer fora els bancs, les grans empreses, menys productes nous (més reparació dels vells), una renda universal per a tothom que es quedi sense feina o un ensenyament que és la botiga dels horrors a hores d’ara? És possible, és l’única solució?
El que abunda és l’anormalitat personal general, aquesta està estesa a escala global, que l’alumnat (els nostres joves) s’acostumi a tots aquests canvis reals, és millor, així és com aprenen a ser responsables per sempre, el lleure mal administrat et porta al malbaratament del temps tan preuat sempre, en aquest cas la tecnologia passa a ser el gran aliat, la gran ajuda i al mateix temps el gran maldecap.
El món no s’ensorrarà i l’escola no és un aparcament, tampoc és un càstig, diria que és un privilegi i és la clau de la formació intel·lectual i professional de l’alumnat que puja, malgrat els responsables acadèmics. El propi alumnat hauria de ser el primer a implicar-se, els primers a exigir el seu dret a l’educació, però no, és millor veure-les venir.
Que l’ensenyament encara es vegi com una mena de correctiu immerescut en lloc d’una oportunitat que s’ha d’aprofitar al màxim, és un dels grans mals de les cultures occidentals. Un trimestre de qualsevol curs de Primària, d’ESO o de Batxillerat és fàcil de recuperar, tot dependrà de la predisposició d’un professorat de debò. En d’altres nivells acadèmics superiors ho poden afinar de la mateixa manera, tot és una qüestió de professionalitat i ganes.
El que estem passant no és una guerra (ja fan els esforços necessaris per vendre’ns-ho com a tal), és una pandèmia terrible i la vencerà la societat civil, els serveis sanitaris, cap exèrcit uniformat, la societat civil i prou. Vull remarcar-ho perquè serà la gran lliçó de futur (és probable que s’oblidi al cap de dos dies) que aquest alumnat haurà d’aprendre i assumir.
El més gran repte per a la humanitat en el darrer segle el guanyarà el personal sanitari i la ciència, els treballadors de les farmàcies, les caixeres, els reponedors, els manters que confeccionen, els escombriaires, milers de voluntaris i voluntàries que fan mascaretes i bates (o el que calgui). Ni exèrcits amb medalles, ni armes, ni bombes intel·ligents, ni la monarquia, ni l’Església, ni la banca, ni avions de guerra, ni hòsties, la societat civil.
El moment actual és una lliçó de vida i val més que qualsevol ampliació de coneixements i paraules mortes en un llibre de text a l’escola. Us puc assegurar que el professorat en general (sempre hi ha saltamarges) després de debats insuportables i reunions per concretar més reunions, acabarà per acceptar la resolució politicoadministrativa que es prengui (sigui quina sigui la decisió) i adaptaran el “final de curs i el proper, si cal” de la millor de les maneres per tot l’alumnat i sobretot per a ells.
Per cert, els pares que menystenen el professorat en línies generals amb arguments que arriben a la impertinència, a l’insult directe o a la falta de respecte per la professió d’ensenyant, amb aquest confinament tenen una oportunitat d’or per posar en solfa tots els seus coneixements pedagògics i didàctics amb els seus fills i filles.
miquel mallafré, 14 d’abril de 2020
Deixa un comentari