“No es más lento el que es menos rápido sino más rápido el suyo beneficio político”. M. Rajoy, l’últim exponent de la vella política, ha tornat amb el seu llibre. Una onada de nostàlgia marianista torna a recórrer el país davant el bloqueig actual i la política a curt termini. Us passo un breu recull de les seves millors mostres d’intel·ligència, les del president més sincer que ha tingut la democràcia espanyola:
-
«Las decisiones se toman en el momento de tomarse»
-
«Hay cosas más bonitas, como ésta, y otras que no lo son tanto y no me acuerdo de ninguna.»
-
«Cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí, el suyo, beneficio político.»
-
«Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente»
-
«Hace 30 años en España había un régimen autoritario.»
-
«Es que mañana tengo el coñazo del desfile, en fin, un plan apasionante.»
-
«Esto es una broma y empieza a ser una broma macabra, es decir, llevamos una legislatura, oiga, es que… es que para ser presidente del Gobierno, oiga, deberían exigir algo más que tener 18 años y ser español.»
-
«Lo sorprendente es que me ha tocado defender los valores clásicos de la izquierda, lo cual es surrealista.»
-
«Quien me ha impedido cumplir mi programa electoral es la realidad.»
-
«Todo lo que se ha publicado es falso, salvo alguna cosa, que es lo que han publicado los medios de comunicación.»
-
«Me ha sucedido una cosa muy curiosa… no entiendo mi propia letra.»
La frase que millor el defineix, la que concentra tota la seva essència és: “A veces es mejor convivir con esas discrepancias, por incómodo que resulte, que buscar soluciones definitivas a problemas que no las tienen”. Aquestes paraules són el resum de la seva filosofia política: “Si algun contenciós li sembla que no té solució, el millor és no fer res”. Doncs bé, això és el llibre que li han escrit.
La veritat és que en el seu llibre explica les grans gestes guanyades tocant-se els collons a dues mans. Que ningú esperi saber què era M. Rajoy, això s’ha quedat al tinter. M. Rajoy és com holograma. Té la virtut cultural de no descompondre’s mai, cosa que en alguns dels seus padrins és molt difícil d’amagar, en d’altres és un morro sense sostre moral, en canvi en ell (ho haig de reconèixer), per molt que no m’agradi i sent rigorós, el morro i l’aplom són inseparables.
Al marge de deixar anar sempre una filera d’idioteses dignes d’un adolescent, el seu paper ha estat el de fer d’ingenu com si fos un al·legat moral contra els seus socis caïnites, però sempre amb mesura. És com llegir les memòries (justificació) de Pietro Badoglio sobre la seva gestió d’Itàlia després de la caiguda de Mussolini l’any 1943. En M. Rajoy tot sona a “se’m va escollir a mi sense voler-ho, vaig complir com a servidor públic i he marxat de manera humil”, donant a entendre que tot el sediment de merda que ha deixat, tot aquest rastre que ell ha perpetrat no va amb ell.
No hi ha cap mena de dubte que és l’antítesi d’un líder ideològic. De fet, és un buròcrata que ha encapçalat un partit ple d’hooligans feixistes, ganivets llargs, gent sense cap mena de vergonya, fidel a la tradicional dreta espanyola paleolítica. Ja posats, el personatge només va poder intentar amagar l’allau de merda que li va venir a sobre, al preu que fos; va complir i la va amagar sota la catifa, sense despentinar-se, a l’estil “Andreotti” i per no actuar no ho va fer ni en la seva pròpia caiguda.
Alguna cosa té aquest personatge d’algú que no ha entès de què va la copla, no sé, de conserge d’institut que seguirà passant llista a classes un 15 d’agost perquè el reglament d’ordre intern diu que s’ha de procedir així cada dia. Ens vol fer creure per escrit, que sense ser diabòlic, és astut, escorredís i nebulós fins a la medul·la, inclús quan sembla que parla clar com en el conegut acudit dels gallecs, que no saps “si van o venen”.
M. Rajoy és l’última gran expressió mediàtica, ha escrit (li han escrit) tot un llibre per no dir res. Ha tornat Vizcaino Casas, ha tornat el geni. Llàstima que aquest model de corrupció, cinisme, estupidesa i inoperància no hagi acabat en el seu lloc, on hauria de ser-hi: a la presó. Mai decep.
miquel mallafré, 16 de desembre de 2019
Deixa un comentari