“Els savis parlen quan tenen alguna cosa a dir, els imbècils parlen perquè han de dir sempre alguna cosa”. Aquesta frase atribuïda a Plató em ve que ni pintada per introduir el que vull explicar. Hi ha una porció de l’electorat d’aquest país que somnia amb un partit frontissa, una força política que fes sense el raca-raca nacionalista el que feien abans Convergència i el PNB. Un partit que facilités la formació de majories estables i unifiqués, en lloc de separar.
Doncs bé, acaba d’aparèixer (fa dies) Izquierda Española, una nova formació política encapçalada pel sr. Guillermo del Valle. Diria que per aquesta porció d’electorat, per desgràcia, hi ha tres notícies dolentes. La primera, que la polarització política ha acabat amb les frontisses a tot arreu. La segona, Espanya fa segles que està desunida, excepte quan algun dictador salva pàtries ha imposat la silenciosa unanimitat dels cementiris i, tot i així, aquí estem.
La tercera, aquesta Izquierda Española, d’esquerra res de res, només és “espanyola”, “muy espanyola y mucho espanyola”. És a dir, nacionalisme espanyol de tall intolerant, supremacista i ranci. La màxima que defensa aquesta nova versió de José Antonio Primo de Rivera és: “els nacionalismes són molt dolents… excepte, el meu i que viva la sagrada Espanya”. Molt em temo que serà una Izquierda Española… y de las JONS, dirigida per l’esmentat Guillermo del Valle… de los Caídos.
Anem ja pel tercer intent. De les cendres d’Unión para el Progreso y la Democracia (UPyD) i de Ciudadanos (Cs), dos partits relativament efímers (van nàixer el 2006-2007 i ja han passat pel tanatori), sorgeix ara un nou projecte anomenat Izquierda Española. El nom és de traca i mocador, sens dubte.
El seu principal promotor el tal Guillermo del Valle (de los Caídos), és un veterà d’UPyD i de Cs, diu que és d’esquerres perquè està a favor de mantenir l’estat del benestar. Oi que queda clar que és d’esquerres per dir una cosa com aquesta? Tots sabem on van a parar els votants d’aquests invents polítics quan arriba el gran naufragi, tots acaben al Partit Popular (PP). Oportunisme no li falta al baranda. Quin tuf a UPyD-Cs, amb un altre nom.
No existeix espai a Espanya per una esquerra nacionalista espanyola. A escala regional, aquesta esquerra si és nacionalista i molt nacionalista, pot arribar a un nacionalisme de poble bastant ridícul. En canvi, el que sí que ha fet la dreta és apropiar-se de la paraula “llibertat” per fer-se-la seva canviant-li el significat.
El mateix amb la paraula “constitució”. Ara s’han entestat que la paraula “esquerra” també sigui seva. La dreta porta temps intentant apropiar-se de paraules i conceptes com igualtat, llibertat, solidaritat, sostenibilitat… Però un partit de dretes, que es vulgui anomenar “izquierda”, ratlla ja la comicitat. Suposo que és desesperació. Què serà primer, el seu espanyolisme o el seu suposat esquerranisme? Estaria bé saber-ho abans que desapareguin.
Amb el cansament del procés i la propina de l’amnistia, és evident que, durant un temps, aquesta filosofia rància i espanyolista pot tenir algun recorregut. Tal com el va tenir Ciudadanos en el seu moment. El que queda clar és que no hi caben tantes dretes en la dreta ni tantes esquerres en l’esquerra. Aquí l’únic objectiu d’aquests nous prohoms és intentar robar-li vots a l’esquerra dels cavernícoles del PSOE, tipus Lambán o Page, per entregar-se’ls a la ultradreta, vaja, el que va fer des del seu inici Ciudadanos.
Tenint en compte que aquest nou invent polític és un partit artificial que només existeix en segons quins mitjans d’informació i del que ningú en parla ni el coneix, només pot aconseguir el seu objectiu si els mitjans li donen espai (perquè ningú de la dreta fidel deixarà de votar al PP o Vox per votar a Ciudadanos 3.0), per tant, si se li deixa de donar bola marxaran pel mateix lloc per on han arribat. Aquesta nova esquerra es proclama tan radical en el tema fiscal, que recolza a PP i Vox. Esquerra pura i dura, com podem veure.
Aquests nous partits, junt amb el binomi feixista, l’únic que fan és augmentar les quotes de gent independentista. Contra més endureixin el seu discurs més vots trauran els nacionalistes perifèrics. Les esmenes de PP i Vox amb reformes anticonstitucionals d’il·legalitzar els partits nacionalistes per tenir unes idees diferents de les centralistes casposes, suposaran una cascada de vots per l’independentisme.
Intentar posar-li un altre cara al mort per intentar dividir encara més a l’esquerra canviant la tramoia, no ens ho podem empassar. No li busqueu més els tres peus al gat. Blanc i en ampolla. L’agreujament del conflicte a/amb Catalunya, encara que té una de les seves fites més visibles a la sentència del Constitucional sobre la reforma de l’Estatut, la cosa encara ve de més enrere, de la culminació de “la España sin complejos” de José María Aznar.
A les eleccions de juny de 1977, Mariano Sánchez Covisa, dirigent dels Guerrilleros de Cristo Rey, braç armat civil del franquisme residual, es va presentar com a cap de llista d’un partit anomenat “Nueva Izquierda Nacional”. Va ser un estrepitós fracàs. Ara només els queda que s’apuntin Rosa Díez, Leguina, Corcuera, Redondo, Guerra, Savater, Trapiello, Félix de Azúa… i de portaveu, la Montapollos. Toni Cantó s’ho està pensant. Amb tot aquest elenc, l’èxit el tenen assegurat.
miquel mallafré, 10 de gener de 2024
Deixa un comentari