“Els assumptes opinables es caracteritzen precisament pel contrari: són temes que admeten el dubte”, aquesta ha estat la meva màxima des del primer dia que vaig col·laborar amb vosaltres, a l’igual que tot s’hi val i tot és opinable. L’opinió escrita molt sovint es converteix en això (en una exhibició d’esgrima), sobretot quan és exercida pels mateixos personatges, acostumen a ser acusacions en massa contra l’enemic ideològic, mossegades (moltes vegades sense fonament), perdigons amollats sense solta ni volta i més per a satisfer a un públic adepte (que no coneix els raonaments contraris ni fa res per descobrir-los) que no pas un espai per a la reflexió més o menys ponderada.
Quan es trenca la divisió bàsica entre coneixement i opinió hom pot trobar-se defensant qualsevol bogeria. Per exemple la persecució lingüística a Catalunya. La dreta espanyola, que parla de ‘llibertat’ ho fa pensant en tot això: volen tenir ‘llibertat’ per ‘alliberar-se’ del coneixement i de les evidències (viuen a Matrix), així poden seguir ‘ben lliures’ i tranquils amb els seves conspiracions judeo-masòniques i les seves cabòries contra el catalanisme ‘opressiu’. Diria que la frase més sincera que pot dir la persona que opina, és: ‘No ho sé, senyors; però penso que, etc., opino que…” Però per què en diuen, doncs, tertúlies o columnes d’opinió si tothom sembla que hi va a defensar la veritat? N’haurien de dir ‘tertúlies o columnes de coneixement’, de coneixement contradictori perquè si en una cosa tothom hi està d’acord, no ens trobem davant d’un assumpte d’opinió sinó de coneixement. Els assumptes opinables es caracteritzen precisament pel contrari: són temes que admeten el dubte i la creença. Dins el camp del coneixement vertader no hi ha conflictes ni columnes d’opinió.
Però ja se sap, vivim en un món fet d’alternatives infinites, on qualsevol cosa és opinable, allò que les opinions són com els culs… Els diaris seriosos publiquen informacions sobre els suposats ‘miracles’ del Papa Wojtyla (Joan Pau II) sense que els caigui la cara de vergonya, ho fan amb el mateix aplom amb què parlen dels morts en un accident aeri. Tot s’hi val i tot és opinable. “Només sé que no sé res”, repetia un homenet incòmode i barbut; el mateix bon senyor que ens va ensenyar que qui estava en l’error estava més lluny del coneixement que qui estava en la ignorància.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari