[Pep Cortès] Meditar? Per què?

Per a molts, meditar, és alguna cosa que… deu estar bé, però no fa per mi. Jo no tinc temps, o no tinc temps per perdre. Hi ha gent que ho necessita, però a mi no em fa cap falta… Doncs, bé, no seré jo qui els dugui la contrària. Meditar és, en primer lloc, un acte de llibertat. Una pràctica que bé podria iniciar-se a les escoles, però hi ha tantes coses importants de què a les escoles ni se’n parla, que no en deu venir d’una més.

De la meditació en tenim un munt d’imatges que ens vénen d’Orient, d’homes –sí, generalment homes– barbuts i solitaris, estranys o peculiars, que seuen quiets, amb els ulls mig clucs, durant anys i panys, aliens a tot el que els envolta, al món, cercant el Nirvana. Imatges semblants, en certa manera als dels beats i beates, o creients de diferents religions i procedències, pregant a un déu justicier, amb l’objectiu d’assolir la pau eterna… I, si no fan mal a ningú, tampoc en aquest cas em sento autoritzat a criticar-ho.

El Nirvana, però, què és? Doncs… no ho sé, jo no hi he estat mai. Es parla, però, de l’emancipació de l’ànima, quan parlar de l’ànima, avui, ja és prou complicat; de l’alliberament dels mals d’aquest món, des d’un punt de vista oriental, que també ens cau prou lluny. Segurament, enlloc de Nirvana, resultaria més senzill parlar de control de la ment. Controlar la ment, obviant derivacions esotèriques, ja ens sona més a l’abast, i uns més que altres, de fet, podríem estar d’acord que el control de la ment, de la pròpia ment, és una tasca en què tots hi estem involucrats, amb més o menys encert.

Però analitzem això, des d’un punt de vista més proper. Som el que mengem, física i mentalment. I estem formats de cos i ment. El cos físic és matèria i configura un jo voluble i temporal. La ment, si ens hi fixem bé, veurem que està subjecte a quatre processos que sempre es repeteixen:

Consciència. La part receptora que rep les dades i els estímuls externs.
Percepció. Que reconeix els estímuls rebuts i els identifica.
Sensació. Que emet la senyal de què alguna cosa està passant.
Reacció. Que sorgeix immediatament com a resposta a la sensació percebuda, de grat o desgrat, de plaer o desplaer, o fins i tot, massa sovint, de ràbia o de repulsa.

Es succeeixen sempre els mateixos passos quan qualsevol dels sentits rep una dada. Fixem-nos, però, que els tres primers processos són abans de res passius, involuntaris, no els podem controlar. Rebem un estímul, l’identifiquem, notem la sensació que ens provoca i… reaccionem. Tan sols, per tant, el quart procés, la reacció, depèn de nosaltres, i aquest és el procés que ens defineix, que ens fa ser qui som i com som. I constitueix el procés que hauríem de poder controlar. Controlar la ment és controlar les nostres reaccions. Alguns diran que no poden ni volen controlar les seves reaccions. Jo sóc així! Hi tenen dret, és clar, però una cosa és no voler i l’altre no poder. I poder només depèn d’aprendre a educar la ment. Aquest és, per tant, el gran objectiu de la meditació, per, en definitiva, alliberar-nos del sofriment innecessari, ser més estables i feliços, i poder transmetre aquesta tranquil·litat als qui ens envolten.

Aquesta és la única eina que conec amb què podríem ajudar a canviar el món sense imposar cap llei ni criteri per damunt dels altres, des de la serenor, la tolerància, el diàleg, l’equitat…; aquesta, o la caiguda d’un meteorit de certes proporcions sobre la terra que acabés amb la vida com ara la coneixem, però en aquesta possibilitat, jo, sincerament, no voldria ni pensar-hi.

L’objectiu nucli de la meditació és, doncs, asserenar la ment. Donem repòs al cos durant més o menys hores al dia, quan dormim, però la nostra ment no para mai quieta, fins i tot quan dormim somiem, i la ment segueix immersa en un batibull d’inquietuds, de neguits, d’incerteses.

Seure o caminar, uns minuts al dia, tants com cadascú desitgi i disposi, sense pertorbar les nostres prioritats o responsabilitats quotidians, concentrats en la nostra respiració o comptant les inhalacions i les exhalacions –no és fàcil i requereix pràctica i perseverança–, permet a la ment d’asserenar-se, alliberar-la de l’incessant brogit de turbulències a que està sotmesa, per assolir, de mica en mica, el control de les nostres reaccions.

Fixem-nos, per exemple, que no ens és possible respondre aïrats a algú i respirar alhora profundament, perquè en enfurismar-nos la nostra respiració s’accelera, i que, si procurem respirar pausadament quan discutim amb algú altre, les nostres paraules fluiran serena i controladament. No vull dir amb això que no haguem d’enutjar-nos o lluitar amb totes les nostres forces davant del que ens fereix o les injustícies, només pretenc suggerir que, controlant la nostra ment, no haurem de penedir-nos, ni haurem de sofrir, posteriorment, per haver reaccionat de forma descontrolada.

Meditar és una manera simple i lògica d’obtenir autèntica pau mental, d’asserenar la nostra ment i controlar les nostres reaccions, per tal de portar una vida útil i feliç i poder transmetre aquesta serenor als qui ens acompanyen en el nostre accidentat trànsit per la vida. Meditar és, segurament, la més important de les assignatures que a Occident tenim pendent d’entendre i avaluar com es mereix i com ens mereixem, per afrontar el present i el futur amb un mínim de garanties de sensatesa i equanimitat.

Seny, rauxa i poesia.

Pep Cortès