No és tasca fàcil la de donar vida a mitjans de comunicació crítics o contrahegemònics, tot i les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen. En l’àmbit nacional, tanmateix, encara n’hi ha experiències valuoses i amb molt de potencial. Estan molt lluny, però, de l’abast que assoleixen els grans canals multimèdia i, més encara, del que demana l’efectiva realització del dret de totes les persones a una informació suficient i de qualitat, que permeti tenir les dades i un nivell de coneixement mínim del tot plegat que faci possible una participació política i social plenament conscient i responsable.
Si parlem de l’àmbit local, des de pobles a ciutats grans, la situació és molt desigual. En podem trobar que no n’hi hagi cap, de diari, periòdic o informatiu, imprès o digital; o que allò més semblant a un periòdic sigui, directament, un fulletó ple de publicitat. Malgrat la molta feina de bones professionals, el nivell global és problemàtic.
Davant d’aquest escenari (global i local), una primera impressió: la qualitat de la democràcia que vivim o patim és molt baixa. Tot i les oportunitats per a l’ús individual i de grups que ofereixen les TIC per poder enviar opinions, informacions i dades arreu, manquen les eines i els espais prou potents, estructurats i organitzats que facin possible la generació i difusió d’informacions, de debats i de coneixement.
Mentrestant, els poders fàctics i les elits dominants tenen i desenvolupen els seus mitjans, també en l’àmbit local moltes vegades, i obren a la dita audiència o lectores les finestres que mostren el món o les parts d’aquest que volen que veiem.
Aquí, sorgeix la pregunta: en què pensaven, durant totes aquestes dècades, les forces crítiques i antagonistes o alternatives, més o menys d’esquerres, més o menys revolucionàries, els moviments socials, els sindicats… que no s’han preocupat ni mínimament de fer res prou seriós en aquest terreny, el de les informacions, opinions, debats, dades que permeten entendre i interpretar la realitat, on es juga cada dia el futur de la nostra societat?
La qüestió ara, i pensant en l’àmbit local, és què fer. Ho penso i debato des de l’experiència de la creació d’un informatiu local a Terrassa, Malarrassa, que arribarà als 5 anys el proper novembre, publicant en web i paper mensual. D’entrada, penso que es pot afirmar que, igual que amb la política municipal i municipalista, el periodisme local té més possibilitats (econòmiques, materials, tècniques…) de ser i d’influir socialment.
Per tant, de contribuir a fer una societat més democràtica, plural i justa. Generant, descobrint, produint i difonent les informacions, el debat i el coneixement, ben enganxat als moviment socials, als conflictes i les lluites, donant veu a qui li és normal o sistemàticament negada. Informant i difonent les alternatives que ja hi són, com les de l’economia social i solidària, del comerç just, les cooperatives i altres.
Això, clar, només pot ser generat i desenvolupat per i amb el suport d’aquests moviments, organitzacions i persones que, així, esdevenen protagonistes, intèrprets i periodistes de la seva pròpia realitat, una mena de “periodista col·lectiu”, parafrasejant en Gramsci. Periòdics, per tant, a tots els pobles, barris i ciutats, on les classes subalternes escriguin, entenguin i construeixin el seu present i futur.
Pep Valenzuela (aquest article ha estat publicat originalment a media.cat)
Deixa un comentari