Al cor de les discrepàncies profundes en què l’independentisme s’ha entrebancat, hi ha un conflicte de valors.
Quan el vent bufa a favor, quan no hi ha conflicte entre la dignitat, els anhels i l’apoderament, quan és temps d’abundància… és fàcil que tothom es mostri generós, amable, digne d’un mateix, respectuós amb els altres.
És quan la defensa dels drets col·lectius i la dels privilegis particulars esdevé una disjuntiva, quan l’ambició troba obstacles per poder-se realitzar, quan el poder s’ha de disputar, quan la por interfereix en les decisions que cal prendre… és aleshores quan més a prova es posen els valors que ens defineixen.
Mentre que les normes i els reglaments confereixen un marc extern, potser fins i tot aliè, que es pot driblar, saltar-se o respectar segons el propi reconeixement o la por de les conseqüències de transgredir-lo; els valors, en canvi, formen part integral de la persona -perquè així ho sent i ho decideix, en un gest d’acceptació conscient- i exigeixen una actitud vigilant i reflexiva perquè si no es defensen, el mercat t’imposarà els seus, sovint sense que ni te n’adonis.
La situació de repressió ha posat a prova els valors de cadascú. No es pot repicar i anar a la processó: O bé defenses la dignitat, l’equitat, la legitimitat, la sobirania, la paraula donada… o bé supedites aquests valors a l’obtenció de beneficis personals, a la comoditat o a la renúncia en nom de la pau social dins el marc de poder que reconeixes, acceptant els valors que acompanyen la dominació i l’opressió. S’ha de tenir clar, però, que no pots sotmetre’t i alhora mantenir el respecte per tu mateix.
El món de la política institucional s’espargeix entre normes i lleis que es poden interpretar a favor dels interessos particulars de cadascú, amb més o menys incomoditat segons la tolerància que cadascú mostri amb l’abús, la hipocresia, l’engany o la corrupció. D’exemples en tenim cada dia en el nostre entorn proper i arreu del món.
Alhora, com que hi ha valors anunciats com a irrenunciables, els polítics s’omplen la boca d’un munt de paraules grandiloqüents. Fins i tot els feixistes parlen de democràcia, de llibertat, d’igualtat i de tants conceptes que no volen dir absolutament res si no es contextualitzen. Igualtat? Igualtat amb qui? De quina llibertat parlem? El ‘hablo como me da la gana’ del Carrizosa és una mostra de llibertat? Ho és acatar unes normes -lliurement diuen alguns- preferint no saber que vulneren drets? Les normes de qui? Té cap sentit dir que et sotmets lliurement? Quines responsabilitats en deriven de la defensa de la llibertat de cadascú dins d’un marc democràtic?
Parlen i parlen sense parar atenció en el fet que una virtut sola no et fa virtuós. La sinceritat pot esdevenir la més cruel de les pràctiques si no va acompanyada de l’empatia. El diàleg pot esdevenir la humiliació més vergonyant si no va acompanyat de la igualtat. El respecte per l’altre esdevé servilisme si requereix l’abandó del sentit crític, o del respecte vers un mateix. El perdó és condescendència si no hi ha voluntat d’esmena per part de qui ha ofès.
El drama és que, tant si ens fixem en el panorama polític més proper com en el que no ho és tant, sembla que per triomfar en aquest món s’hagin de deixar de banda un munt de valors que la població -que els legitima amb el seu vot i a qui diuen representar- en canvi, aprecia. Això explica l’allunyament entre la classe política i la societat civil. Això també explica que la política catalana, que en un moment donat va inspirar-nos en un objectiu comú apassionant, ara creï rebuig i provoqui nàusees.
Pepi Oller i Comellas
Deixa un comentari