Per un sistema monetari orientat al bé comú

Bona part dels economistes de les últimes generacions hem d’estar avergonyits de ser-ho. Especialment perquè en un món en què, segons els informes de la FAO (1), 925 milions de persones passen gana, la major part d’aquells ha dedicat els seus esforços a estudiar com es dediquen els recursos escassos a satisfer els infinits desitjos dels consumidors. Així com a desenvolupar una economia financera i especulativa, només en favor d’aquells que més tenen i basada en l’endeutament de la majoria.

L’economia avui hegemònica no ha tractat mai de persones ni de les seves necessitats, ni d’aconseguir la millor manera de organitzar-nos per satisfer-les dignament.

Per sort hi ha hagut excepcions molt honroses, entre les que destaca la de l’economista xilè Manfred Max-Neef, autor d’un model de necessitats humanes(2), que serà fonamental per reconstruir aquest monstruós edifici en que la ciència dominant ha convertit l’economia.

Si Max-Neef ens ha proporcionat els fonaments, hem d’agrair al Christian Felber que ens hagi proporcionat una missió que orienti i ompli de valors la re-construcció de l’edifici intel·lectual de l’economia introduint a la mateixa l’objectiu del bé comú (3).

Entenem que orientar l’economia en el camí del bé comú ha d’implicar inevitablement per tractar de satisfer les necessitats de les persones, a més de fer-ho en un entorn de valors com la dignitat humana, la sostenibilitat ecològica i la justícia social.

Donant per bo el model de Max-Neef, aquestes necessitats son universals i limitades: subsistència, protecció, afecte, oci, participació, coneixement, creació, identitat, llibertat i transcendència. El que canvia al llarg del temps i a les diferents societats és la forma de satisfer-les, introduint el concepte de satisfactors, dels que proposa també una classificació. En ella incorpora la categoria de satisfactor sinèrgic com aquell que satisfà més d’una necessitat al mateix temps, i que ens ha de permetre valorar les diferents maneres de, com ell diu realitzar-les. També molt útil el seu concepte plural de la pobresa, segons el qual hi ha diferents pobreses, en funció de les necessitats no realitzades.

Un cop definit que entenem per necessitats humanes, el següent pas important és l’anàlisi dels recursos que comptem per satisfer-les.

Tot el que podem fer per satisfer les nostres necessitats té el seu origen en els recursos naturals, com les matèries primeres i l’energia, o bé en els recursos humans, sigui treball, talent o coneixement. De vegades els recursos naturals i els humans els trobarem barrejats en bens de capital com les màquines, que són una combinació d’ambdós tipus bàsics de recurs.

Com que un concepte bàsic del raonament econòmic és el de l’optimització, i aquesta exigeix fer un ús especialment acurat dels recursos més escassos, ens convé classificar-los en funció de la seva escassetat per gestionar primerament aquells dels quals en disposem de menys quantitat.

Aquí ens trobem amb la primera sorpresa en el raonament econòmic basat en la satisfacció de necessitats. L’economia hegemònica interpreta que tots els recursos són limitats al comparar-los amb la infinitat de desitjos dels consumidors(4). Però, si parlem de necessitats i adoptem el model de Max-Neef, les necessitats humanes són limitades, no infinites.

I no només això, els recursos humans són sempre relativament abundants en relació amb les necessitats, donat que les persones són, alhora les portadores tant del recurs com de la necessitat. Respecte els recursos humans, si hi ha problemes per resoldre, a tot el món són de subocupació i malbaratament, en cap cas d’escassetat.

D’altra banda el capital no deixa d’acumular-se, el coneixement, tecnologia i mitjans productius creixen exponencialment. Aquests bens de capital incrementen constantment la productivitat del treball i els recursos humans, generant més atur.(5)

Així doncs, l’escassetat està reduïda als recursos naturals, i tampoc tots. L’energia que rebem del sol, és infinita si la comparem amb les necessitats humanes. Per tant els recursos escassos, que hem d’optimitzar-ne el seu ús en primer lloc, són els recursos naturals no renovables.

Optimitzar aquests recursos respecte a la satisfacció de les necessitats de les persones, aplicant el raonament econòmic orientat al bé comú, implica necessàriament fer servir els recursos naturals no renovables, exclusivament, per assegurar que tothom té les seves necessitats bàsiques cobertes dignament, i de forma sostenible.

Però al mateix temps hi han moltíssimes necessitats de les persones que es poden satisfer amb recursos humans abundants. Com és possible que tenint en escreix personal format en els camps de la sanitat o la educació, o de les arts i la música sense feina, hem de tenir persones que no tenen les seves necessitats en la sanitat, l’educació o l’oci ben cobertes?

Afegirem que, al contrari que els recursos naturals que es poden estalviar per fer-los servir en el futur, els recursos humans no aprofitats avui per la subocupació són perduts per sempre.

Arribat aquest punt, ens convé introduir la reflexió sobre el sistema monetari.

La moneda és el principal instrument que coneixem per estimular l’activitat econòmica. Distribuir moneda, sigui amb la inversions i la despesa pública o a través del crèdit a empreses i particulars atorga capacitat de compra a qui la rep i genera demanda que els productors de béns i serveis miren de satisfer.

Que el nostre sistema monetari actual sigui injust i ineficient, no ens ha de fer renunciar al millor instrument conegut per fer que les persones col·laborem en la satisfacció de les nostres necessitats individuals i col·lectives. Només hem de adaptar-lo als nostres objectius i valors.

Diem que el sistema monetari actual és ineficient, perquè si la moneda es manté relativament escassa, redueix l’activitat econòmica i genera atur. Mentre que si la moneda és molt abundant, genera llocs de treball però també provoca un excés de consum i malbaratament de recursos naturals, en forma de matèria i energia. Cap d’aquestes situacions és satisfactòria.

Aquesta ineficiència es produeix perquè tractem de dos conjunts de recursos respecte dels que tenim objectius oposats. Per una banda, els recursos humans abundants i dels que necessitem estimular el seu aprofitament per que no quedin necessitats per satisfer. Per l’altra, els recursos naturals, escassos que ens convé conservar i no malbaratar.

És evident que un sistema monetari d’una sola moneda no pot satisfer simultàniament aquests requeriments contradictoris alhora. Així, no tenim més remei que tractar d’implantar un sistema monetari amb dues monedes.

Una d’elles escassa, emesa de forma restringida que distribueixi el dret a fer servir els recursos naturals limitats, de manera que tothom pugui satisfer les seves necessitats bàsiques que en depenen.

L’altra hauria de ser abundant, i permetria estimular l’aprofitament dels recursos humans en la satisfacció d’aquelles necessitats que es realitzen emprant bàsicament treball i talent.

En tot cas, cap d’elles hauria de estar basada en l’increment continu de l’endeutament de les famílies, empreses i institucions que provoca l’actual sistema bancari de creació de diners.

No és aquí el lloc adequat per tractar de totes les característiques, avantatges i impediments per posar en marxa aquest projecte, només uns breus apunts rellevants.

En primer lloc, com que la majoria dels productes i serveis contenen, en diferents proporcions tant recursos naturals com humans, el preu de les mateixes haurien de fixar-se en una combinació de les dues monedes.

En segon lloc, l’emissió d’una moneda escassa que distribueixi l’ús dels recursos naturals només pot fer-se de forma proporcional a la disposició de recursos de la comunitat que emet la moneda i hem d’esperar que la disposició inicial sigui inicialment molt limitada en la majoria d’escenaris. Ara bé de forma transitòria qualsevol comunitat pot emprar alternativament la pròpia moneda legal, que sí dona accés als recursos naturals, gestionar-lo de forma restringida, i tractar d’incorporar progressivament els recursos naturals i bens de capital necessaris per produir satisfactors de necessitats de subsistència.

Ara bé, l’emissió de la moneda-treball de forma generosa per estimular la utilització dels abundants recursos humans al nostre abast i que permeti satisfer dignament moltes de les nostres necessitats incompletes, depèn únicament de la voluntat de una comunitat local de posar-la en marxa.

En primer lloc, només cal fer servir algun dels models de moneda social que ja funcionen localment a molts llocs del món, que ja inclouen característiques, com la oxidació i la caducitat (6), imprescindibles per evitar-ne l’acumulació. A continuació dotar-la de suport suficient, per garantir la seva abundant i legítima circulació, en la que no ha de competir amb la moneda legal, sinó complementar-la. La seva funció es posar en moviment el treball i talent humà desocupats per l’escassetat artificial de l’euro, al que només s’accedeix per la via de l’endeutament, públic o privat.

Amb l’estratègia adequada, el creixement del teixit econòmic social que impulsaria aquesta moneda vinculada al treball, impulsaria també la possibilitat d’anar incorporant en aquest teixit econòmic la producció de béns derivats dels recursos naturals i la possibilitat de fer servir una moneda social també per la seva distribució.

Una possibilitat real és aprofitar l’estructura del voluntariat, en sentit ampli, per iniciar la distribució de la moneda social com a contrapartida del treball social que realitzen. Al mateix temps, promoure una estructura de oferta de activitats de oci, formació, creixement personal, benestar, etc. per oferir en aquest mercat de la moneda-treball, -com la que ja promouen els bancs del temps, per exemple-, i demanar al voluntariat que gasti sense miraments els imports rebuts en agraïment a la seva feina, perquè així estimularan el creixement del mercat social i la satisfacció de moltes necessitats que actualment queden insatisfetes. Tampoc hem de descartar la possibilitat d’establir rendes d’inserció amb aquesta moneda, millorant la satisfacció de les necessitats d’oci, formació i cura de persones amb risc d’exclusió social.

Tot i que el arquetip econòmic vigent no ho consideri, històricament i fins avui, els mercats es desenvolupen com a conseqüència de la circulació monetària engegada pels estats en el finançament de la seva estructura, principalment militar (6). És evident que el mateix esquema de creació d’activitat econòmica a través de la moneda, pot ser utilitzat amb fins molt més legítims per donar impuls a un teixit econòmic social pel bé comú, impuls que, fins el moment, sembla que els sistemes de crèdit mutu emprats pels models de moneda social vigents, no son capaços d’aconseguir.

Retornant a la responsabilitat de la majoria dels economistes, hem permès que la creació de diners sigui un tema tabú, evitant la comprensió i la difusió del coneixement al respecte. Aquest desconeixement ha permès que les entitats financeres hagin aconseguit de l’Estat la cessió en exclusiva de la facultat d’emetre moneda, sense que els ciutadans fóssim conscients del seu significat, ni consultats al respecte, amb conseqüències que amb prou feina en coneixem una part. Tenim la obligació i l’oportunitat de recuperar la sobirania monetària i orientar-la al bé comú, només depèn de nosaltres.

F. Xavier López Relat
Economista. Membre de l’Economia del Bé Comú

Bibliografia:

1. FAO 2010. The State of Food Insecurity in the world.

2. Max-Neef, Manfred. Desarrollo a escala humana. Icaria 1994

3. Felber, Christian. L’economia del bé comú. Miret, 2014

4. Samuelson, Paul A. Economia. McGraw-Hill, 1999

5. Rifkin, Jeremy. El fin del trabajo. Paidós, 2014

6. Lietaer, Bernard. El futuro del dinero. Errepar Longseller 2005

7. Graeber, David. En deuda: Una historia alternativa de la economía. Ariel 2014