Com sempre diem els anarquistes des dels nostres principis ideològics, l’estat com a concepte i organització és un fracàs per a totes les persones que l’han de patir. La idea de l’estat bondat, al servei de la ciutadania, que li garanteix els drets, la divisió de poders com a garantia d’aquests drets, el regulador de normes i lleis, el benefactor de la ciutadania, qui protegirà a aquesta quan no disposi de recursos, o sigui, el famós estat del benestar que es va convertir en un sistema modal que tothom diu defensar, des dels més liberals conservadors fins la socialdemocràcia. Les institucions per atendre a la ciutadania (govern, parlaments, jutges, militars, policies, funcionaris…). Bé, tot molt bonic, però la realitat és una altra, estem davant de la gran farsa i quimera. Ni hi ha respecte vers els drets i les llibertats (que son merament vigilades, condicionades i controlades), ni està al servei de la ciutadania per a garantir res, senzillament, al servei de les classes dirigents i dels sectors fàctics dominants. I si mirem i analitzen la història al llarg d’aquests segles del món contemporani, amb les revolucions burgeses aquest és un fet incontestable. I per desgràcia, les etapes revolucionàries del món obrer (Unió Soviètica, la Xina…) i els processos d’alliberament colonial, han acabat reproduint el model d’estat burgés dominant.
L’estat espanyol, el seu model d’estat encara és més vergonyós i perillós, amb molts dèficits democràtics i no comparable a d’altres d’Europa. La seva tradició amb monarquies plenament centralitzadores i autoritàries, a més de corruptes. També ha patit una llarga influència subjecte als interessos de l’església catòlica que ha estat un veritable entrebanc per l’evolució del pensament, l’educació i el desenvolupament cultural, econòmic i científic, que arriba fins els nostres dies. Les revolucions burgeses i el moviment obrer es van desenvolupar amb retard, i les formes de control social en el conjunt de pobles i ciutats, sobretot en les zones rurals, va patir la manca d’un desenvolupament que encara resten pendents de solució en aquests moments, la reforma agrària encara pendent de fer-se, sobretot en moltes zones de l’estat espanyol. Això sí, es va posar en marxa un cos de control i vigilància al servei dels grans terratinents i dels interessos econòmics d’aquests sectors, com va ser la Guàrdia Civil, que té el mèrit de criminalitat i repressió més gran de l’Estat, que per dignitat democràtica i igual que la Legió, haurien de ser cossos ja eliminats i reconvertits, que no mereixen estar en un suposat estat democràtic.
El gran eix central de l’estat espanyol, que ja ve del Segle XVIII, que és qui veritablement governa aquest país en molts aspectes, és el cos d’alts funcionaris que han anat passant de pares a fills/es, i han anat configurant una estructura privilegiada, ben organitzada i amb molta influència sobre les decisions polítiques i moltes vegades jurídiques. Què a més té un gran sentit d’adaptació en cada moment, però té línies de continuïtat molt sòlides. I això ho podem comprovar si anem a un conjunt de personatges d’aquesta estructura i veurem quin és el seu origen de llarga tradició. Com és evident, l’estat és una cosa i els governs i parlaments, una altra, el primer pot funcionar perfectament sense els segons, i pot determinar el funcionament d’aquests. A més, no són merament servidors de l’Estat, estan al servei de la classe dominant i dels seus àmbits econòmics, i la ciutadania els importa tres cogombres. Per tant, a més de fidels servidors de l’estat, son corruptes i sense ètica ni escrúpols per convicció de classe. Els intents de canviar aquestes estructures de l’estat, han estat molt curtes i eliminats ràpidament, la primera i segona República. L’arribada del Partit Socialista, l’any 1982, que era una bona oportunitat per a eliminar aquesta crosta i fer els canvis necessaris, van ser incapaços de fer-ho, ja fos per covardia, per interessos compartits, per manca de convicció…, i només va establir un acord pactat amb aquests sectors tot intentant que com a mínim no anessin contra ells i donar-lis algunes prebendes, senzillament, una pau tranquil·la, per tant, es va perdre una veritable oportunitat de canvi i transformació.
També cal tenir en compte que molts dels seus membres son ideològicament conservadors i reaccionaris, propers al franquisme i en aquests moments molt propers al Partit Popular i l’extrema dreta. Al renunciar en la transició a no depurar a molts càrrecs i funcionaris sobretot d’alt nivell, i el PSOE a renunciar a depurar responsabilitats i reduir aquesta estructura, avui tenim el que tenim. Un estat altament perillós, comandats per alts funcionaris plenament reaccionaris i poc disposats a fer canvis, ni de la Constitució, ni de millorar la qualitat democràtica, ni de treballar al servei de la ciutadania, ni a permetre consultes i altres històries, per a ser com un veritable estat laic i professional, independent i insubornable. I amb personatges com el Ministre de l’Interior, que és un corrupte i convençut de l’ús de les eines de l’estat per a anar contra qui faci falta, ja que l’objectiu és garantir els interessos de determinats sectors a qui serveix, i que en cap cas, és la ciutadania. L’estat espanyol és la pitjor cara d’un estat, corrupte, sense escrúpols ni ètica, i de control social i polític com a únic fonament.
I el que no entenc és que tothom es sorprengui del que fa el govern del PP, del que fa l’estat i aquest sector nuclear d’alt funcionariat, en el que també podríem incloure a la Fiscal General i Poder Judicial–Tribunal d’Ordre Públic mal anomenat Constitucional…. És el seu tarannà habitual, i si algú espera canvis, pot estar assegut, ja que és una situació de llarga tradició com deia. Avui perseguirà independentistes, podemitas i comuns, anarquistes, oteguis, rodamons, treballadors i treballadores, sordmuts, baldats, aturats, refugiats, immigrants, desnonats, homosexuals, dones… Això sí, monarquia, banquers, determinats sectors empresarials, terratinents, elèctriques, corruptes, bandarres, mafiosos…, poden dormir tranquils, aquests sí que estan ben protegits i tenen el seu estat al seu servei, poden dormir tranquils en un estat bufó.
Això només es pot acabar quan la ciutadania de veritat deixi de creure amb els profetes polítics professionals, que quan han tingut la possibilitat de canviar-ho i han renunciat, i els que volen arribar, no estant disposats a carregar-se els elements fonamentals d’aquest estat, i fer perillar el seu estatus i control, al contrari, l’objectiu per desgràcia, és arribar per a adaptar-se al seu estatus. Reiterar, l’estat no és el nostre amic i salvador, va en contra nostre i no està al nostre servei, quan entenguem això, entendrem de veritat el problema que tenim.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari