Per desgràcia el sistema capitalista no et garanteix el compliment d’allò que fa referència als Drets, tot és un miratge i ficció, i la realitat és que és la mala interpretació de la llibertat individual subjecte als interessos econòmics.
El model liberal que és el que es reafirma en el model econòmic capitalista, i que segons diuen, reafirma les llibertats individuals. És una quimera, una veritable farsa. Promou l’individualisme en la seva màxima expressió en detriment del sentit col·lectiu, la defensa dels drets, l’ajut mutu, la cooperació, la fraternitat i la millor qualitat de vida de tots els seus membres.
El model liberal s’ha contraposat al model de la societat del benestar, promoguda per les propostes socialdemòcrates, que ha servit per a garantir el model econòmic capitalista durant uns anys. Al final, a dia d’avui, la misèria estructural s’ha consolidat, els conflictes en guerres i assassinats han augmentat, els rics són una minoria cada vegada més gran, i els pobres van augmentant de forma evident. I al ser un sistema depredador sense el més mínim escrúpol ni ètica, ha generat majors impactes mediambientals i ha convertit els drets en una quimera, el mateix que l’anomenada democràcia que ho és d’una minoria. Com omplir-se la boca de la paraula llibertat, que no deixa de ser un mer concepte i vigilada per uns Estats corruptes, que no respecten ni la democràcia, ni les llibertats de la seva ciutadania. Senzillament, que cadascú es busqui la vida, i per això els rics ho son més, i els pobres s’ho mereixen per la seva incapacitat. El sistema ja dóna prou oportunitats i cadascú té el que es mereix en aquesta competició fratricida.
Però retornem als Drets i en concret a l’Estat espanyol. La Constitució com a màxima norma, recull tot un seguit de Drets, al treball, a la justícia, a l’habitatge, a l’educació i així una llarga llista. Doncs bé, això és una quimera evident. El treball és efímer i molts no en tenen, i d’altres en unes condicions de misèria i de pèrdua de drets laborals. Senzillament, un campi qui pugui, i depèn d’uns sectors empresarials especulatius, protegits i només interessats en obtenir el màxim de beneficis i enriquiment.
I parlem del dret a l’habitatge, i Terrassa és un exemple que podríem aplicar a qualsevol municipi de Catalunya i l’Estat. Podem fer una afirmació evident sense equivocar-nos, el dret a l’habitatge no està garantit en cap situació. Per això, a mesura que augmenta la precarietat i la misèria, el problema de l’habitatge es fa més evident.
Cada dia hi ha desnonaments, famílies i persones que acaben al carrer per odre i actuacions judicials, a tots els barris de la ciutat i sense una política clara de com afrontar el problema per part de les autoritats municipals. Amb una Judicatura insensible i al servei dels grans tenidors especulatius, que els importa tres cogombres el que li passi a la ciutadania més vulnerable, ells estan al servei del poder econòmic, no de la ciutadania.
Cada dia, hi ha ocupacions d’habitatges, sobretot, d’aquells que s’anomenen fons voltors, grans tenidors i especuladors. I com deia, cada dia hi ha més desnonaments, per tant, és una lluita permanent, on la ciutadania intenta aconseguir que es respectin els seus drets reclamant justícia. Moltes vegades disposats a pagar un lloguer social, però que els especuladors no tenen cap interès en dur a terme. I aquí a més de fons voltors, podem incloure a entitats bancàries importants que tot el dia s’omplen la boca de grans beneficis, però que no tenen el més mínim escrúpol per deixar a les persones al carrer, oblidant que se’ls va protegir amb diners públics que mai han retornat.
Augment indiscriminat dels lloguers, que genera grans problemes, i forta inestabilitat. Com volem que llavors es generin expectatives de posar en marxa famílies, o pensar en un futur estable?
I un altre element important, la manca de disponibilitat d’habitatge de promoció pública, amb una altra contradicció, hi ha a la nostra ciutat, un parc d’habitatge privat sense ocupar de més de vuit mil habitatges, ja sigui per especular o esperar el moment adequat per a fer el negoci.
Cal recordar, que durant més de quaranta anys amb governs el Psc-PsoE a nivell local, els van garantir una capacitat de negoci als promotors i constructors locals per mitjà dels diferents Plans d’Ordenació Urbanística, on govern i promotors van fer un pacte no explícit de negoci. Per a aquests ja els anava bé, el govern que hi havia.
“Els espais de promoció d’habitatge privat es faran, però els de promoció pública, no disposarà de pressupostos públics municipals per a fer-hi front, per tant, tindrem espais abandonats sense capacitat d’afrontar el repte”
Ja em va sorprendre davant de la guerra a Ucraïna, que es donessin tantes facilitats als exiliats d’aquest Estat, quan no en disposem per la llarga llista d’espera existent, això era un contrasentit. No tenim habitatge disponible per a cobrir les demandes existents. És més, ara s’estan posant en marxa diferents projectes on es preveu disposar de sòl disponible per a promocions públiques de diferent format. Dins els projectes de l’AEG, Sala i Badrinas, el Gas, final de Baldrich, Navas de Tolosa, la Rambleta… A l’entorn d’una previsió d’uns quatre-cents habitatges, que tampoc cobriran la demanda existent.
El problema serà un altre, els espais de promoció d’habitatge privat es faran, però els de promoció pública, no disposarà de pressupostos públics municipals per a fer-hi front, per tant, tindrem espais abandonats sense capacitat d’afrontar el repte, i continuarem amb els greus problemes d’habitatges públics, i els demandants hauran de continuar esperant, i el seu Dret de nou no serà tingut en compte, i en el món dels somnis impossibles.
I alguns fan crides a frenar l’ocupació, i que la justícia encara sigui més contundent, i els tribunals de l’Estat, frenen les Lleis d’habitatge i reforcen als especuladors. I els Ajuntaments no disposen de recursos en alguns casos, i alguns no tenen cap interès en promoure habitatge públic. Per tant, l’habitatge seguirà sent un element especulatiu, de mer negoci, i un Dret miratge, que no es complirà per molt que ho digui la Constitució i altres normes i Lleis.
I la resposta al problema social, doncs la Brimo, la Guàrdia Civil per mitjà de la Judicatura com a institució protectora de corruptes i d’una minoria que ha convertit l’Estat en el seu protector ideològic.
La solució, que al final tots els àmbits vulnerables i que els seus drets cada dia son menystinguts, es cansin i de veritat generin una veritable explosió social i política, tenint en compte, que les institucions de l’Estat en cap cas els ajudaran, i que els àmbits polítics defensors del model econòmic tampoc, al contrari, pensen que amb la repressió serà suficient per a frenar el problema, aprofitant sobretot, la manca d’unitat i dispersió dels sectors afectats.
El problema de l’habitatge, de la manca de feina estable i digna, de la manca de justícia social, de la impunitat dels que manen de veritat, que els importa tres cogombres la situació social i misèria endèmica on els rics i especuladors en fan mofa i imatge pública de la seva ostentació, al final tot es part d’una mateixa situació, i la única manera d’acabar-ho és amb la força conjunta de la gent, acabant amb les justificacions, excuses i manca de voluntat per a solucionar-ho. Hi ha diners, hi ha recursos, però no hi ha voluntat, ni ganes dels poders públics per a solucionar-ho i derivar els recursos i prioritats on cal.
I tant l’Ajuntament de Terrassa, com la Generalitat, cal que es posin les piles, es deixin d’excuses de mal pagador, i comencin a afrontar el problema, i activar tots els projectes d’habitatge públic i les línies d’ajut, per a que l’habitatge sigui un Dret aplicat de veritat, i aquesta ciutat de veritat siguem exemple d’alguna cosa..
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari