Hem acostumat la nostra societat a viure sempre amb delegació de les decisions i les responsabilitats, sempre pensant que algú ja decidirà per nosaltres i per això votem. I al final tot ho determinem a què al pare Estat ens ho resoldrà tot, les seves administracions a cada nivell, els polítics professionals, els tècnics, els funcionaris… sempre els tindrem per a demanar ajuts, subvencions i el que calgui.
A més, ens han fet creure que en el nostre model de societat tot està resolt. Hi ha mesures per a tot, ningú quedarà abandonat a la seva sort, i el sistema s’ha encarregat de fer-nos creure que vivim en un món on la llibertat i l’esforç individual és l’element fonamental, acabant amb el mite del sentit col·lectiu i d’ajut mutu, del concepte de ciutadania, i de tot allò que fa referència a la col·lectivitat per a afrontar els problemes.
I alguns al final ho deixaven tot a la voluntat divina i a les seves institucions corruptes a la Terra.
I s’ha generat al llarg dels anys una mentalitat fonamentada en convertir la ciutadania en mera reivindicadora de serveis, ajuts i subvencions, entenent l’Estat i les administracions com a mers servidors d’aquests, amb l’obligació d’afrontar-los i garantir les solucions. Oblidant que ser ciutadans i ciutadanes, és molt més que això, i que cal educar-ho i treballar-ho al llarg dels anys.
Per desgràcia, ni l’Estat i les seves administracions, han solucionat molts dels problemes i drets. Els que havien de ser exemple d’alguna cosa, polítics professionals, governs, magistrats i judicatura, militars, forces del desordre públic, etc., han generat un model de corrupció estructural, que ha acabat de generar un estat de confusió i de desconfiança més que evident.
I ara, quan arriba un veritable problema com és una pandèmia com la del coronavirus, que necessita un major compromís i responsabilitat de la ciutadania, perquè de veritat l’exerceixi a l’hora d’afrontar mesures més fàcils o més complexes, llavors tenim una ciutadania que no entén res en alguns casos, d’altres no es fien de les autoritats, ni dels experts, ni de ningú. Llavors arriba l’absurd, la histèria, la irresponsabilitat, l’exageració i la indiferència.
Ara, sembla que les autoritats polítiques i sobretot sanitàries amb els experts al davant, i amb bastant transparència i pedagogia comunicativa, intenten fer-ho amb la màxima claredat i aplicant solucions, una part de la ciutadania actua amb total irresponsabilitat. No estan acostumats a la incomoditat, a fer un mínim esforç col·lectiu ni al servei de ningú. L’individualisme egoista del model imperant, els converteix en un perill públic que afecta el conjunt. Durant anys han viscut del discurs del sistema, que quan apareix un problema greu, no saben, o no volen afrontar-lo.
I aquí també hi ha un alt nivell d’irresponsabilitat d’alguns mitjans de comunicació, que són uns veritables cafres, que no ajuden res, al contrari, van generant desinformació, histèria col·lectiva i fomentant la irresponsabilitat. Determinades informacions, imatges, comentaristes i tertulians que saben de tot, i no saben res, només genera confusió que és el que no cal ni necessitem.
Les imatges dels seguidors dels equips del València i Atlètic de Madrid, la sortida massiva de persones de Madrid per anar a segones residències a Andalusia i la zona de la costa de Múrcia, o la sortida massiva de Barcelona per anar a la Cerdanya o la Vall d’Aran, demostra la manca de consciència i responsabilitat d’aquestes persones, que no només es posen en perill ells, sinó a les persones de les zones on van.
Les autoritats ja poden anar fent crides i prenent mesures, tancant espais, pobles i ciutats, si aquesta ciutadania no entén la gravetat del problema i de la necessitat d’un alt nivell de responsabilitat i compromís col·lectiu, difícilment, afrontarem aquest greu problema. I també està demostrat que això no és un problema de nivells culturals i socials, i aquestes sortides massives ens ho demostra.
Com també és evident, per molt que alguns dirigents polítics de la Generalitat i d’alguns partits, parlin d’un país diferent de forma interessada, res més lluny de la realitat, som igual de responsables i irresponsables que d’altres zones de l’Estat. El discurs de la diferència és el resultat de la ignorància històrica, de fonamentar un discurs fora de la realitat històrica i de pensar en una diferència inexistent.
Cal, doncs, exigir la màxima responsabilitat i sentit comú a tots els àmbits de l’Estat, posar els esforços en afrontar aquest problema amb tots els recursos i mitjans disponibles, atendre als experts, sortir de la histèria, l’acumulació de menjar i altres productes, de fer allò que se’ns demana i posar força i voluntat per a sortir d’aquesta situació amb responsabilitat compartida, i amb l’exercici de què vol dir aplicar els drets i obligacions de ciutadania.
I sobretot entendre, que només sortirem de situacions complexes, de forma col·lectiva i d’ajut mutu, i quan sortim, també haurem de tenir en compte quines són de veritat les necessitats i prioritats, ja que en alguns aspectes aquesta situació ens permetrà treure conclusions i experiències positives. Permeten posar en qüestió a un sistema que és incapaç d’afrontar els problemes, que viu de les greus contradiccions, que falseja la realitat i les necessitats bàsiques.
Al final la ciutadania responsable, anirà adaptant-se a les mesures, i anirà trobant solucions i adaptant-se a allò que calgui. I també serà el resultat d’una acció col·lectiva, que al final és com de veritat s’afronten els problemes greus.
I una altra cosa que ha quedat demostrada, com són els irresponsables que posen en perill al conjunt, i als oportunistes com algunes patronals i sectors empresarials que han quedat ben retratats i com uns veritables impresentables que ni en moments com aquests són capaços d’entendre res.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari