Les ultimes dades publicades per l’Institut d’Estudis Socials Avançats del CSIC són molt preocupants. Les sensacions entre la ciutadania de frustració, ansietat, incertesa, por, apatia, solitud, tristesa i ira, són una realitat que la post-veritat que ens governa ens amaga, mentre la gent diu coses com aquestes: ” tots els dies són iguals, no tinc ganes de res, com si em faltes energia, no tinc cap motivació… no veiem que hi puguem fer res”.
L’enuig , el tedi, la desorientació, la preocupació pel futur, i un estat anímic depressiu i d’insatisfacció i estrès social, està guanyant espais, dia a dia, el terreny abonat perquè, els poders de sempre, garants d’aquest sistema capitalista, sense cor ni sentiments, vagi preparant el full de ruta del que seria la “Post-Pandèmia”.
És per això que del tema dels “Joves i el Carrer” no entraré a parlar, ni analitzar, de forma simplista, tal com’està fent, durant aquests dies, des de gran part dels mitjans de comunicació i des de la opinió pública, criminalitzant, única i exclusivament, la crema de contenidors, o l’assalt a oficines bancàries o tendes de multinacionals ( la violència és dolorosa i tant, però tota!). I no es pot trivialitzar dient que la meva violència sí que és la bona i la dels altres no, per exemple. Per això, no anem bé si ens quedem en aquests anàlisis tan pobres i tan agradosos a les oïdes de qui té, realment, el poder.
I més quan cada cop hi ha gent més jove que se sent fora de joc, mentre veuen (ens ho recorda la filosofa Marina Garcés en el seu últim llibre Escola d’Aprenents) com són declarats obsolets els seus pares, mares avis, les seves professions i les seves formes de vides. Es converteixen en existències residuals, ciutadans a estones i només formalment, quan els demanen un paper o que vagin a votar. Assetjats per les addicions i pels trastorns mentals, inutilitzats per una educació que no els diu res , ni els interpel·la, conscients que ningú no els espera, ni per explotar-.los. Joves que floten, mentre es van trencant. Residualitat és, aleshores, sobreviure dia a dia entre les muntanyes de residus del món ric, del creixement sense límits. El capitalisme global no necessita aprofita-ho tot, ja no necessita exèrcits de treballadors a la reserva. Mentre augmenten els beneficis escandalosos, d’una minoria, a l avegada, la gran majoria de les vides humanes, es transformen en deixalles, no retornables.
Els joves comencen a veure i entendre que viuen a la societat del “desnonament permanent” i amb l’amenaça continuada del “desnonament cognitiu” .
Ja ens advertia el pensador Zygmunt Bauman: En una societat de consum ràpid, les coses esdevenen residus, o bé perquè estan dissenyades per caducar ràpidament i no poder ser reutilitzades, o bé perquè ja apareix la següent que captura el nostre desig de possessió i de consum. Com funciona aquest mecanisme de tria i descart en el cas de les vides humanes?; quins són els dissenys polítics i socials que fan també de les existències humanes, un residu creixent? Els escombriaires són els herois oblidats de la modernitat, els que descarten, dia a dia, qui pot entrar i qui no, qui segueix jugant i qui queda fora de joc.
El que està passant aquests dies als carrers de Catalunya, a banda de que “malauradament” no es novedós, ja que, cíclicament ha passat aquí i arreu, quan aquest sistema “depredador” tensa al màxim la corda. Per tant, és un avís seriós per a “tothom”, i no només per als joves tal com ens adoctrinen els relats interessats de la “pos-veritat”. Sí que és veritat que el malestar en què viu la joventut (un terme també molt relatiu i manipulable) és per un “no-futur”, ple d’angoixa i que provoca ràbia per a tantes “injustícies socials” i tanta desigualtat. Però no ens equivoquem, el missatge no és pel futur d’aquests joves “invisibilitzats, és pel present, el temps que està aquí, ara, i que vivim o malvivim, totes les persones: vells, grans, joves , infants…
Aquest present que ens maltracta cada dia, malgrat no ho vulguem acceptar o girem la cara cap a un altre cantó, ens diu que hi ha un 40,9% d’atur juvenil; el que ens recorda cada dia, la incertesa de les nostres pensions actuals i futures, tant mal gestionades; el que ens diu és que 7 de cada 10 desnonaments a Espanya, són per a no poder pagar el lloguer; el que ens diu que, per exemple, al Delta de l’Ebre ja pateix els efectes del canvi climàtic; o el que corrobora que avui es considera, dins de tanta precarietat, classe mitjana; el que pot arribar a cobrar 1.200 euros de sou, enfront dels sous milionaris dels executius de l’Ibex-35, o que la xifra més trista no són els aldarulls al carrer, sinó que la primera causa de mort dels joves entre 18 i 35 anys a casa nostra és el suicidi.
Joves vulnerabilitzats a qui se’ls hi roba la condició de ciutadans, tal com veiem questes darreres setmanes amb els que viuen a la zona de la Cañada Real de Madrid (zona deprimida i oblidada com tantes altres arreu de l’Estat), on malgrat se’ls tallin els subministraments bàsics com la llum, intenten mantenir la “dignitat” rere la cortina de la indiferència en què se’ls vol amagar.
Què seria, resumint, el que cal fer, davant aquest “mal rotllo“ acumulat, de forma indefinida que porten el joves?
Doncs que els polítics i els governs els tinguin en compte de veritat, d’una vegada, a l’hora d’organitzar la societat! Ja tocaria!
Acabar amb aquesta desigualtat creixent i manca d’equitat que ens envolta arreu. Redistribució justa de la riquesa, sense excuses i amb valentia (estem cansats dels polítics progres d’esquerres que parlen, parlen i quan arriben al poder se sotmeten de forma “indigna”, o entren als Consells d’Administració de grans companyies.
Només es pot combatre aquesta Desafecció Social de la “generació Pandèmia” amb una reconstrucció social des de baix a dalt, fent aplicables, sí o sí, els Drets Humans i construint de nous, amb deures i responsabilitat, i amb valors que ens retorni a l’Humanisme.
Proposo a Terrassa i arreu, la constitució d’un Parlament Ciutadà de Joves, on s’escolti la seva veu de veritat i es deixi construir el seu futur i que comenci a treballar des de tots els àmbits possibles: escoles, instituts, barris, entitats, carrers, places…
Joan Tamayo Sala
Advocat activista de l’Espai Humana i membre del Institut de DDHH de Catalunya
Deixa un comentari