Aquests dies ha aparegut la notícia als mitjans de comunicació locals que el febrer de 2024 expira el contracte d’ús i funcionament tant del Restaurant com del Monestir de Sant Llorenç del Munt (del segle X). La propietat la té la Diputació de Barcelona i que gestiona el Servei d’Espais Naturals.
Atenen les informacions aparegudes, i indicades per la propietat del restaurant, el tancament afectarà unes 20 persones que hi treballen, i només amb aspectes relacionats amb la restauració, si no en el manteniment del Monestir i del seu entorn natural, sobretot per aspectes relacionats amb l’incivisme i la brutícia generada, com són els residus.
I si ens atenim a les dades d’usuaris/es, d’una mitjana d’uns 410 excursionistes cada dia, la situació cada cop és més complicada, atenen que la Mola és on rep l’impacte d’aquest flux de visitants, que tot i els intents de derivar usuaris a altres espais del Parc, això no s’ha aconseguit. La Mola és l’espai de referència, i altres espais que podrien ser de molt d’interès, no aconsegueixen dissuadir als excursionistes.
El Restaurant pot ser un element de referència que pot provocar aquest flux, però no és l’únic. Pujar a la Mola és una excursió fàcil i de llarga tradició per part de molts excursionistes, amb unes vistes panoràmiques excel·lents.
I quan es va determinar posar un servei de restauració en aquest punt, ja hi va haver un debat important, sobre si era adient posar aquest servei al Monestir. A més de ser contradictori amb la normativa existent en un espai natural, que havia de ser preservat per a evitar convertir el parc natural en un centre d’atracció descontrolat i amb el risc de provocar un flux de visitants que el poses en perill.
Posar un Restaurant a la Mola, generava un servei més, i podia ajudar a la dinamització del Parc, una obsessió malaltissa per part dels responsables del Servei de Parcs Naturals, que era un contrasentit, amb els objectius d’un Espai Natural, que no necessita una dinamització que el converteixi en un espai massificat amb un flux descontrolat d’usuaris. Segurament també, aquests responsables, pensaven que posar un servei de restauració no tindria l’èxit que ha tingut, donada la complexitat d’arribar a la Mola, ja que s’hauria de buscar una manera de portar el material. La solució dels rucs i mules, no tenia en compte l’impacte quant a la flora pròpia i sobre els espais de pas d’aquests.
En el seu moment, unes de les entitats que va qüestionar la posada en marxa d’aquest servei, va ser el Centre Excursionista de Terrassa, que considerava incompatible l’activitat de restauració amb el manteniment de la flora pròpia, i proposava que fos un bar matinal en cap de setmana i festius. Això com és evident, pels responsables de la concessió era insuficient pel negoci.
El tema del tancament amb el final de la concessió el febrer de 2024, és que la normativa actual impedeix la renovació automàtica, i s’ha d’adequar a la normativa existent, cosa que en el seu dia contravenia aquesta normativa que els mateixos responsables del Servei de Parcs Naturals van contravenir. Era com ja he dit, un moment on van primer els interessos absurds d’una dinamització innecessària i obsessiva, que alguns ja preveiem que portaria a una degradació del Parc, tal com també ja indicava en aquells moments el seu director, que no estava d’acord amb aquella política.
A més, cal tenir en compte un altre aspecte, l’augment de l’incivisme en l’ús dels espais públics al llarg d’aquests anys. Ha augmentat a les zones urbanes de forma descontrolada, i també ha afectat al parc natural. La manca de desconeixement, la pèrdua d’una tradició d’un excursionisme responsable per a gaudir i respectar l’entorn natural, per la dificultat de controlar els mals comportaments, convertir l’espai natural en un mer element de consum sense tenir cura d’aquest i tractar-lo com un element més de l’espai públic, i no aplicar els criteris de sostenibilitat mediambiental, l’ha anat convertint en un nou espai degradat.
La confusió entre dinamització raonable i un espai de mera explotació, la degradat i ara tenim un problema agreujat, no s’aconsegueix reduir el flux d’usuaris a la Mola en concret, i no hi ha derivació d’aquests a altres espais. El restaurant pot ser part del problema, però una política erràtica de la Diputació, amb contradiccions evidents i incompliment de les normes que regulen l’ús del parc natural, ha convertit, el Parc en un element més de consum.
La propietat del restaurant sabia les condicions i els terminis, per tant, no pot obligar al fet que la Diputació de nou, incompleixi la normativa vigent. No sé si el tancament del restaurant, reduirà l’impacte del flux de visitants en aquests moments, no sé si resoldrà l’impacte dels rucs i mules quant a la flora i els camins de pas d’aquests. Sobretot, quan tenim l’incivisme de motos, bicicletes, cotxes i persones incapaces de fer un ús respectuós i responsable del parc natural. I aquí és on ha d’incidir el Servei de Parcs Naturals per a millorar els comportaments. El flux és un tema més complex, i reduir-lo no serà fàcil, i canviar els hàbits dels llocs a visitar és complicat, sobretot, quan uns quants anys has estat incoherent, i has consolidat la ruta de la Mola, i altres espais són veritables desconeguts.
Durant anys no hi va haver servei de restauració, i la Mola era una referència, i ja començava a ser un problema. La posada en marxa del restaurant, només va augmentar el problema, però aquest ja hi era. I la incoherència d’aquells que havien d’haver aplicat criteris de sostenibilitat mediambiental, van pensar que el Parc era un element de consum, i la sensibilització en el seu gaudiment, es va convertir en un valor econòmic més que ara no sabem com resoldrà.
Al marge si hi ha restaurant o no a la Mola, el que és important és que la revisió del Pla d’Actuació sigui coherent i compleixi amb els valors de respecte sobre aquest espai, s’aconsegueix diversificar els espais a gaudir, i eduquem a la ciutadania en el respecte i acabar amb l’incivisme creixent, no només dels excursionistes que van a peu, sinó dels que van amb moto, bicicletes i cotxes tot terreny que fan malbé l’espai natural, i aquests podríem anomenar-los rucs de dues cames, i urbanites que el medi natural els importa molt poc.
Aquest és el repte, si de veritat volem preservar el nostre patrimoni natural, el del nostre entorn més proper (Anella Verda) i el parc natural, i si cal un restaurant a la Mola, és un fet totalment secundari, que també pot estar a Can Robert o Can Pobla. Això sí, el Servei de Parcs Naturals, haurà de garantir que el Monestir no es degradi i resti abandonat al vandalisme, com ja va passar fa uns anys. És un patrimoni a cuidar i preservar, que res té a veure amb el Restaurant.
Salvador Pérez Riera
1 Comment
Enric
6 desembre 2023 - 10:28Hi ha una cosa que no és correcte, el restaurant estava molt abans que vingués Diputació, i els actuals gestors estan allà dalt des de fa més de 57 anys, primer vivint i després guanyant concursos.
La Diba no va decidir posar un restaurant a La Mola, ha decidit treure’l perquè és incapaç de gestionar l’entorn i sols volen evitar que pugi la gent a la muntanya